Conversa amb Joan Ridao

.

.

Joan Ridao i Martín (Rubí, 1967) és l'actual Secretari General d'ERC i portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats.

La seu nacional d’ERC s’entreveu a través d’un passatge, al carrer Calàbria número 166. Tot nou, oficial, implacable. Encaixa perfectament amb el partit, que viu una etapa de puixança, amb uns objectius ambiciosos. Ridao és al seu despatx, i ens rep cordialment. Proximitat i sinceritat. Seiem i comença la conversa. És el polític menys polític que he conegut, i se’l veu adient per a la feina que fa: intentar encabir en el caparró dels espanyols els problemes dels catalans. Santa paciència. Volem la idependència.

Diguim tres objectius principals d’ERC com formació política.

Bé, Esquerra és un partit de llarga tradició, fundat l’any 31, i es defineix bàsicament en funció de les seves sigles. És un partit d’esquerres, és un partit republicà i és un partit independentista. Quan parlem d’una esquerra, ens referim a una esquerra no dogmàtica; per tant, no és una esquerra de tradició marxista; és una esquerra moderna, transformadora, que fa compatible la justicia social amb els mecanismes d’una economia de mercat compatitiva. En segon lloc, republicà. Que no vol dir nomès de tradició antidinàstica, sinó des d’una prespectiva moderna, amb la defensa de valors com la llibertat, la justicia, el pluralisme polític etc. I el darrer, Catalunya, és evident: som un partit independentista. Un partit que abraça l’idependentisme a partir dels primers anys noranta. De matriu confederal en la seva fundació i en la seva refundació els anys setanta, durant la transició. Però que defensa la independència a partir de la consecució prèvia d’una majoria social i política, i a partir de l’exercici democràtic del dret a decidir.

Es pot dir que la tercera sigla passa per sobre la primera?

Jo crec que no, que són perfectament compatibles. La gràcia que té Esquerra –partit que constitueix el factor més renovador de la política catalana en aquests últims quinze-vint anys-, és que emergeix com a un partit obertament independentista i d’esquerra. I fer-ho compatible. Per exemple, quan nosaltres vam entrar al govern de la generalitat, a partir del període 2003-2004, es va dir: “Ara, l’eix social –o d’esquerres- desplaçarà l’eix nacional”. Però ha estat tot el contrari. L’eix nacional ha hegemonitzat l’agenda política durant sis o set anys perquè ERC ha posat sobre la taula debats com l’estatut o el finançament. I, si l’eix social té la importancia que té és perquè estem convençuts que l’objectiu polític final que és obtenir la plena sobirania, el dia de demà, no serà possible sense guanyar adhesions, simpaties i voluntats de molta gent –sobretot gent de la vella i de la nova immigració. I, per tant, la construcció nacional passa per ampliar la base social del catalanisme. I si no es fa amb polítiques socials potents, no es pot aconseguir.

“la gràcia d’Esquerra és ser obertament independentista i d’esquerres. I fer-ho compatible.”
.
Com valora els últims anys d’ERC en el govern, en relació als objectius del partit?
.
Jo crec que han estat anys molt excepcionals. La trajectòria del govern catalanista i d’esquerres primer, i el govern d’entesa després, no ha estat la trajectòria d’un govern normal que ha executat el seu programa de govern. Ha estat un moment històric, en que hem sacsejat tot el debat territorial. I el fet d’haver situat en el frontispici de l’actuació del govern l’increment de l’autogovern, aconseguir més poder polític, millor finançament -a través de l’estatut i el finançament-, ha condicionat tota aquesta etapa.
Nosaltres vam dissenyar una estratègia al 2003-2004 que passava, molt resumidament, per allargar la mà a la dreta espanyola, per transitar cap a un escenari de més poder polític (de més autogovern), a canvi d’un estatut potent i ambiciós. Aquest objectiu ha quedat obsolet, en la mesura que a l’altre banda no hi havia ningú; i per tant, la retallada de l’’estatut primer’, i una eventual retallada posterior del ‘estatut refrendat’ per part del tribunal constitucional, crec que marca el final d’una etapa i l’inici d’una etapa clarament post-autonomista.
.
L’objectiu, a partir d’ara, és, doncs, superar l’autonomisme.
.
El que et vull dir, en sintesi, és que a nosaltres ningú ens pot acusar de no haver-ho intentat. Nosaltres no hem fet política pels convençuts, per la parròquia. No hem apostat pel tot o res. Ni hem llençat el barret al foc a la primera de canvi, que és sovint l’acusació que es fa als independentistes. No. Ho hem intentat, però aquesta voluntat no ha anat endavant perquè, a l’altra banda, no hi ha hagut una interlocució que volgués fer possible el projecte de l’Espanya plural, que ha quedat amb un simple eslògan i no com una realitat.
Per altre banda, hi ha el perill de tornar a un escenari com el dels anys vuitanta: tornar a un catalanisme tronat i autonomista, com el que encarnava CiU en aquella etapa. I, per tant, la disjuntiva del pròxim cicle polític i electoral es plantegen: o tornar a aquella etapa, o continuar avançant de la mà, en aquest cas, d’ERC i altres forçes polítiques que així ho vulguin. Quan hagi caigut la màscara definitiva d’aquest estat autonomista, i molta gent de bona fe, autonomista i federalista creguin que el marc autonòmic no dóna més de si. Això és el que probablement passarà quan hi hagi la sentència del tribunal, abans de les eleccions al parlament de Catalunya.
.
Les consultes populars sobre la independència, com la d’arenys, són la punta de l’iceberg d’aquest canvi?
.
Jo crec que és el simptoma de la incertesa, la desorientació, i la manca d’un horitzó col·lectiu i il·lusionador, com va suposar l’estatut el 30 de setembre. I també la resposta davant d’un xoc de legitimitats que es pot produir quan el tribunal constitucional retalli, una vegada més, l’estatut. És, per tant, un fenomen que hem de seguir amb atenció. És un fenomen que també s’ha anat congriant al marge dels partits tradicionals; tot i que, evidentment, aquest fenomen de les consultes locals no podrà prosperar ni anar endavant si no és amb el concurs de les forçes polítiques com ERC. Pensa que Arenys de munt és un consistori amb 13 regidors, 11 dels quals són sobiranistes. Amb una presència molt important d’Esquerra que és la primera força política, i de convergència. Per tant, el cas d’Arenys que té el valor que té -si vols: testimonial-, dóna la raó als que pensen que la única manera d’avançar és aconseguir la majoria.
.
Com es pot traslladar, llavors, el cas d’Arenys a la política real?
.
Nosaltres estem convençuts que la majoria –independentista- l’hem d’aconseguir, perquè és inevitable per poder fer aquest plantejament. Aquesta majoria constatem que avui no existeix. Aleshores, hi ha dos coses a fer: la construcció nacional, que és un procés lent, que vol dir cohesionar al voltant de la identitat, llengua, cultura; hi ha molta gent que té pendent reconstruir la seva identitat, sobretot gent que ve de fora, i que s’ha d’incorporar a l’orgull de país. I això és important. Però en segon lloc: construir estat. I construir estat vol dir estructures pròpies d’estat o espais de sobirania. Vull dir, preparar les condicions objectives perquè des de Catalunya, quan es pugui tenir la majoria, hi hagi un desafiament o un embat a l’estat en les millors condicions. I això s’ha de fer, evidentment, des del govern de Catalunya. Des del govern de Catalunya es poden fer i es fan coses, des del punt de vista de les polítiques socials, des del punt de vista de la projecció exterior de Catalunya, de la cultura, de l’esport –amb el reconeixement de les seleccions esportives-, internacionalitzar l’economia, etc. I això, a més a més, no és incompatible amb fer política a Espanya. Jo sempre dic que, mentre a Espanya es coguin bona part dels problemes que tenim, i mentre a Espanya paguem impostos, hem d’exigir un tacte just i equitatiu. I, per tant, tot això és compatible.
.
La societat civil ha donat un toc d’atenció a la classe política?
.
Que hi hagi una fortalesa important en aquests moments de la societat civil, organitzada al voltant de moltes plataformes, etc. no s’ha de veure com un fracàs de la política tradicional, nomès. Sinó com un reforçament d’un dels nervis que té la nacio, que és la seva societat civil. Sempre ens hem ventat de tenir una societat molt potent al marge de les intitucions. És evident, però, que això és simptomàtic des del punt de vista de la creixent desafecció de molta gent cap a la política. I això és evident. Jo crec que això no es pot negar encara que ens costi d’admetre-ho. És evident que tota l’ensulsiada que hi ha hagut aquests últims anys amb la política catalana i espanyola, amb tot aquest debat territorial, ha erosionat molt. El fet que la gent no hagi percebut en diferents terrenys avenços, i tot plegat, ha pogut generar aquesta desafecció.
.
A part de la desafecció, que ha fet augmentar l’abstenció, Esquerra tem la fugida de votants cap a les formacions de CiU o Reagrupament?
.
Bé, falta un any per les eleccions, però de les últimes enquestes que hem vist, es veu com aquella desorientació que deia es transforma en molts interrogants, molts dubtes, moltes incògnites i molta gent que encara no manifesta la seva intencio de vot. I per tant, l’objectiu d’esquerra en aquests mesos que vénen és, lògicament, mirar de fidelitzar el seu electorat. Explicant o construint el relat d’aquests últims anys, explicant el balanç i l’obra de govern, que ara espero que tinguem l’oportunitat (no crec que s’hagi acabat el debat del finançament). I en tercer lloc, explicant també quina és l’estratègia de cara al futur. El què passa és que probablement el catalitzador d’aquesta estratègia, l’element que permetrà aquesta explicació, serà la sentència del tribunal que encara no coneixem. Jo crec que serà el certificat de defunció de l’Espanya plural, d’això que hauria pogut ser i no ha estat; i, per tant, el catalitzador d’aquesta estratègia futura.
.
“La sentència del tribunal serà el certificat de defunció de l’Espanya plural”
.
Ja ho has anat responent, però: un cop tinguem l’estat, quin projecte de país té Esquerra?
.
Sí. Això també serveix per la pregunta d’esquerra com a partit d’esquerres, etc. Clar, si Esquerra fos nomès un moviment o un partit independentista hauria de desaparèixer. No. Esquerra subsistirà, espero, com a partit degà de la política catalana una vegada hagim aconseguit un objectiu que no és l’únic objectiu que perseguim. Volem la independència, però també la justícia social i el benestar. Així doncs, som un partit d’esquerres, insisteixo, de vocació moderna, transformadora, no pas un partit d’esquerra tradicional dogmàtica caspós, com a vegades veiem en determinades socialdemocràcies, a Europa o inclús amb el mateix PSOE. Per tant, tenim un futur i un lloc, indiscutiblement, en aquest país.

.