Pilotes fora: no gràcies

Potser em diran que els divuit anys és una etapa massa precoç per a mirar la teva vida als ulls i decidir el que vols ser, de fet ara mateix, al contrari del que pugui semblar lògic, el meu esquema mental sobre el que vull esdevenir és molt més caòtic que fa quatre mesos. Amb al grau ja iniciat i a ple rendiment, cada cop tinc menys clar que la meva vida hagi d'estar dedicada a la física. Amb això no vull dir que no m'agradi la física: m'apassiona, i per res del món abandonaria la carrera, però veig que l'hauré de complementar amb alguna de caràcter més social.

Ara bé, amb divuit anys que tinc, el que veig que s'ha de tenir clar és el que no vull ser: un mediocre. En una edat on el fantasma de la mediocritat recau sobre la majoria dels mortals portant-los a una vida fàcil i monòtona sense cap altre tipus d'aspiració que la d'arribar viu a fi de mes, ens hem d'intentar escapolir de l'ombra que cobreix la raça humana, fent-la dòcil i decadent. Per això, cada acció que realitzem com a persones l'hem d'intentar fer amb un tret distintiu, alguna cosa que sigui nostra, i es que la diferenciació de la resta no s'aconsegueix foradant-se parts del cos o entaforant-se pentinats estrafolaris, no. Hem de viure sempre amb el neguit d'entendre el que passa, estar avesats a ser interrogatius amb el món i amb nosaltres mateixos i aprendre a no llençar pilotes fora.

Ser lliures comporta ser responsable de les nostres accions i d'allò que ens envolta. Deixar de banda el: “he aprovat tres però me n'han suspès quatre”. Trobar culpables externs a la desgràcia pròpia és el més mediocre que hi ha en el món, i alhora el tret més comú de la joventut a la que pertanyo: gran aparador de la mediocritat mundial, potser només relegada per els governs socialistes que hem de patir.

Víctor Niubó Garcia (victorniubo@telefonica.net)

Mirar endavant en temps difícils

Arriben dies convulsos, dies on és fàcil confondre l'enemic i trobar-lo a casa. Dies que intentaran aprofitar per debilitar-nos ara que érem forts. Dies on el més fàcil és intentar buscar la falsa estima d'algú que només ens vol per xuclar-nos la sang. Dies incerts, dies durs al cap i a la fi.

Ara bé, venen temps on el més difícil de fer, i potser el més important, és aprendre a recordar, però mirant endavant. Ser capaços d'ésser fidels amb tot aquell que ens ajudat a ser on som, però buscant noves fites que ens portaran irremeiablement a on hem de ser. La primera estació el tretze de desembre, després la claror.

Víctor Niubó Garcia (victorniubo@telefonica.net)

Donar la cara

Pretòria segueix coent i courà als polítics catalans que veuen com d'escàndol en escàndol han perdut ja l'últim bri de suport que els queda de la societat civil. El poble català viu desenganyat davant d'un govern que sembla no tenir solucions per la que està caient i una oposició que ara que encapçala les enquestes sembla tenir com a únic objectiu salvar el cap. I es que Mas podria ser molt més punyent del que és amb un partit socialista que veu com la mà dreta de Zaragoza (veritable cap pensant del PSC) és imputada amb uns assumptes que encara ningú sembla tenir gaire clars però que fan pinta de gravíssims.

Per l'altra banda CDC també en té d'imputats, ara bé, cal recordar que els delictes que se'ls imputen a Prenafeta i Alavedra són delictes menors, que no sobrepassen el tràfic d'influències i el blanqueig de capital i que, en cap cas, s'han realitzat des de cap càrrec electe aconseguit per CiU. Davant d'això, dues preocupacions que em couen per a dins, la primera ja expressada ahir és el tracte humiliant que reben els dos històrics imputats de CiU.

La segona, i aquesta és nova, és que observo com poc a poc des de les files del PSC es comença a perfilar un cert desmarcament sobre els actes de Muñoz i companyia. Ja em perdonaran, però el PSC està implicat i fortament en Pretòria, el PSC hauria de tenir control sobre tot allò que es realitza des d'un consistori tan important com el de Santa Coloma, des de la Diputació de Barcelona etc. Socialistes catalans (o espanyols ja s'ho faran): vostès tenen responsabilitats i fortes aquí. Montilla, Zaragoza: han de donar la cara.

Víctor Niubó Garcia (victorniubo@telefonica.net)

Pujol calla

D'entre tots els seguits de despropòsits que hem viscut aquest dies en conseqüència del cas Pretòria n'hi ha un que m'astora especialment: el silenci de Jordi Pujol. El mateix que va haver d'enfrenar-se a una querella fa tants anys, i que va tenir com a gran espatlla a la que recolzar-se al senyor Prenafeta, avui és incapaç de trencar el seu silenci en suport de dos membres històrics dels seus governs, els quals encara no són culpables de res (presumpció d'innocència si us plau).

Baltasar Garzón trepitja la reputació de dues persones que només pel que han sigut es mereixen quelcom més que l'escarni que suposa ser exhibits públicament emmanillats, quan ni als pitjors criminals se'ls reserva tal espectacle: els furgons policials solen entrar al pàrquing del tribunal superior de justícia. A CDC és limiten a suspendre de militància a Alavedra i Prenafeta, quina poca memòria que tenim quan les coses es giren, i vostè senyor Pujol a casa rentant la roba bruta, que si mai es demostra la innocència dels imputats ja sortirem a dir que el tracte va ser intolerable. No sé si ho recorda però la generalitat va començar sent només el senyor Prenafeta i vostè.

Víctor Niubó Garcia

Un somni fet realitat.

Hem quedat al centre en una hora morta per xerrar. Està eufòric, se li obren noves vies. Ell més que ningú pot explicar com se’t gira la vida en qüestió d’un moment. Amb somriure d’orella a orella no para de parlar-me sobre les seves pretensions i desitjos en la nova etapa que se li obre.

Jo em limito a escoltar i alimentar somnis de joventut que es comencen a fer realitat. En acabat pago la cervesa que em pres, convido jo, avui s’ho mereix. Marxo i de camí cap a casa penso que per un cop a la vida s’ha premiat la perseverança i el treball ben fet. L’esforç, la bona feina, la capacitat de sacrifici, quins valors tan preuats i alhora tan poc comuns. Costa trobar gent que els pugui arreplegar tots, i avui estava davant d’un d’ells. No canviïs, arribaràs lluny, molt lluny.

Víctor Niubó Garcia

Tot torna.

Dijous passat vaig quedar captivat pel programa del mestre Miquel Calçada, que viatjava a Londres tot buscant gent moderna, gent que ha marxat del nostre país buscant oportunitats de viure millor. Tots plegats, amb desigual sort potser, es pot dir que anaven tirant. Però bé el que em va captivar del programa no va ser això, si no que en la recerca de gent moderna, Calçada va anar a topar amb quatre artistes. Automàticament, el meu cap va pensar que no hi havia cosa més antiga i tradicional que fer art per resultar modern.

Tots els grans artistes de la història han estat uns moderns, uns avançats en el seu temps, uns “freaks” si volem tirar del neologisme. Fins i tot per a ser moderns recorrem a la tradició, quin gran oxímoron! De fet l'existència humana és un oxímoron per si mateixa, el de creure'ns tant importants i ser una minúcia en el pas del temps. I és que tot el que se'n va acaba tornant, excepte nosaltres.

Víctor Niubó Garcia

Salvem Rafa Mora

Diuen que la televisió és el més fidel reflex dels gustos d'una societat que pot existir. Doncs bé, durant les últimes dates, si engeguem la caixa tonta, i més concretament ens situem a Telecinco (canal líder d'audiència a l'estat Espanyol) és molt probable que trobem a un personatge a mig camí entre home i ximpanze anomenat Rafa Mora, que fa les delícies dels teleespectador sempre amb una combinació entre misogínia, xul·leria i brutalitat verbal que no deixa a ningú indiferent (divendres passat amb deu segons d'estància en plató ja es va guanyar un rotund “gilipollas”, insult que subscriuria si no hagués estat encunyat per la sempre entranyable Belén Esteban, altre gran exemple de la cultura televisiva estatal).

Davant d'això hom pot limitar-se a riure's de com una productora s'aprofita d'un pobre desgraciat sense cultura ni enteniment per als seu lucre com a corporació, però jo vull anar més enllà: Rafa Mora, és el que el estat on ens veiem obligats a pertànyer vol veure, i alhora un clar exemple de la tristesa d'Espanya. Salvem-lo, no permetem que se'l deixin perdre, així si mai dubtem de les nostres conviccions nacionalistes, només caldrà sintonitzar Telecinco per a reafirmar-nos.

Víctor Niubó