Conversa amb Joan Ridao

.

.

Joan Ridao i Martín (Rubí, 1967) és l'actual Secretari General d'ERC i portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats.

La seu nacional d’ERC s’entreveu a través d’un passatge, al carrer Calàbria número 166. Tot nou, oficial, implacable. Encaixa perfectament amb el partit, que viu una etapa de puixança, amb uns objectius ambiciosos. Ridao és al seu despatx, i ens rep cordialment. Proximitat i sinceritat. Seiem i comença la conversa. És el polític menys polític que he conegut, i se’l veu adient per a la feina que fa: intentar encabir en el caparró dels espanyols els problemes dels catalans. Santa paciència. Volem la idependència.

Diguim tres objectius principals d’ERC com formació política.

Bé, Esquerra és un partit de llarga tradició, fundat l’any 31, i es defineix bàsicament en funció de les seves sigles. És un partit d’esquerres, és un partit republicà i és un partit independentista. Quan parlem d’una esquerra, ens referim a una esquerra no dogmàtica; per tant, no és una esquerra de tradició marxista; és una esquerra moderna, transformadora, que fa compatible la justicia social amb els mecanismes d’una economia de mercat compatitiva. En segon lloc, republicà. Que no vol dir nomès de tradició antidinàstica, sinó des d’una prespectiva moderna, amb la defensa de valors com la llibertat, la justicia, el pluralisme polític etc. I el darrer, Catalunya, és evident: som un partit independentista. Un partit que abraça l’idependentisme a partir dels primers anys noranta. De matriu confederal en la seva fundació i en la seva refundació els anys setanta, durant la transició. Però que defensa la independència a partir de la consecució prèvia d’una majoria social i política, i a partir de l’exercici democràtic del dret a decidir.

Es pot dir que la tercera sigla passa per sobre la primera?

Jo crec que no, que són perfectament compatibles. La gràcia que té Esquerra –partit que constitueix el factor més renovador de la política catalana en aquests últims quinze-vint anys-, és que emergeix com a un partit obertament independentista i d’esquerra. I fer-ho compatible. Per exemple, quan nosaltres vam entrar al govern de la generalitat, a partir del període 2003-2004, es va dir: “Ara, l’eix social –o d’esquerres- desplaçarà l’eix nacional”. Però ha estat tot el contrari. L’eix nacional ha hegemonitzat l’agenda política durant sis o set anys perquè ERC ha posat sobre la taula debats com l’estatut o el finançament. I, si l’eix social té la importancia que té és perquè estem convençuts que l’objectiu polític final que és obtenir la plena sobirania, el dia de demà, no serà possible sense guanyar adhesions, simpaties i voluntats de molta gent –sobretot gent de la vella i de la nova immigració. I, per tant, la construcció nacional passa per ampliar la base social del catalanisme. I si no es fa amb polítiques socials potents, no es pot aconseguir.

“la gràcia d’Esquerra és ser obertament independentista i d’esquerres. I fer-ho compatible.”
.
Com valora els últims anys d’ERC en el govern, en relació als objectius del partit?
.
Jo crec que han estat anys molt excepcionals. La trajectòria del govern catalanista i d’esquerres primer, i el govern d’entesa després, no ha estat la trajectòria d’un govern normal que ha executat el seu programa de govern. Ha estat un moment històric, en que hem sacsejat tot el debat territorial. I el fet d’haver situat en el frontispici de l’actuació del govern l’increment de l’autogovern, aconseguir més poder polític, millor finançament -a través de l’estatut i el finançament-, ha condicionat tota aquesta etapa.
Nosaltres vam dissenyar una estratègia al 2003-2004 que passava, molt resumidament, per allargar la mà a la dreta espanyola, per transitar cap a un escenari de més poder polític (de més autogovern), a canvi d’un estatut potent i ambiciós. Aquest objectiu ha quedat obsolet, en la mesura que a l’altre banda no hi havia ningú; i per tant, la retallada de l’’estatut primer’, i una eventual retallada posterior del ‘estatut refrendat’ per part del tribunal constitucional, crec que marca el final d’una etapa i l’inici d’una etapa clarament post-autonomista.
.
L’objectiu, a partir d’ara, és, doncs, superar l’autonomisme.
.
El que et vull dir, en sintesi, és que a nosaltres ningú ens pot acusar de no haver-ho intentat. Nosaltres no hem fet política pels convençuts, per la parròquia. No hem apostat pel tot o res. Ni hem llençat el barret al foc a la primera de canvi, que és sovint l’acusació que es fa als independentistes. No. Ho hem intentat, però aquesta voluntat no ha anat endavant perquè, a l’altra banda, no hi ha hagut una interlocució que volgués fer possible el projecte de l’Espanya plural, que ha quedat amb un simple eslògan i no com una realitat.
Per altre banda, hi ha el perill de tornar a un escenari com el dels anys vuitanta: tornar a un catalanisme tronat i autonomista, com el que encarnava CiU en aquella etapa. I, per tant, la disjuntiva del pròxim cicle polític i electoral es plantegen: o tornar a aquella etapa, o continuar avançant de la mà, en aquest cas, d’ERC i altres forçes polítiques que així ho vulguin. Quan hagi caigut la màscara definitiva d’aquest estat autonomista, i molta gent de bona fe, autonomista i federalista creguin que el marc autonòmic no dóna més de si. Això és el que probablement passarà quan hi hagi la sentència del tribunal, abans de les eleccions al parlament de Catalunya.
.
Les consultes populars sobre la independència, com la d’arenys, són la punta de l’iceberg d’aquest canvi?
.
Jo crec que és el simptoma de la incertesa, la desorientació, i la manca d’un horitzó col·lectiu i il·lusionador, com va suposar l’estatut el 30 de setembre. I també la resposta davant d’un xoc de legitimitats que es pot produir quan el tribunal constitucional retalli, una vegada més, l’estatut. És, per tant, un fenomen que hem de seguir amb atenció. És un fenomen que també s’ha anat congriant al marge dels partits tradicionals; tot i que, evidentment, aquest fenomen de les consultes locals no podrà prosperar ni anar endavant si no és amb el concurs de les forçes polítiques com ERC. Pensa que Arenys de munt és un consistori amb 13 regidors, 11 dels quals són sobiranistes. Amb una presència molt important d’Esquerra que és la primera força política, i de convergència. Per tant, el cas d’Arenys que té el valor que té -si vols: testimonial-, dóna la raó als que pensen que la única manera d’avançar és aconseguir la majoria.
.
Com es pot traslladar, llavors, el cas d’Arenys a la política real?
.
Nosaltres estem convençuts que la majoria –independentista- l’hem d’aconseguir, perquè és inevitable per poder fer aquest plantejament. Aquesta majoria constatem que avui no existeix. Aleshores, hi ha dos coses a fer: la construcció nacional, que és un procés lent, que vol dir cohesionar al voltant de la identitat, llengua, cultura; hi ha molta gent que té pendent reconstruir la seva identitat, sobretot gent que ve de fora, i que s’ha d’incorporar a l’orgull de país. I això és important. Però en segon lloc: construir estat. I construir estat vol dir estructures pròpies d’estat o espais de sobirania. Vull dir, preparar les condicions objectives perquè des de Catalunya, quan es pugui tenir la majoria, hi hagi un desafiament o un embat a l’estat en les millors condicions. I això s’ha de fer, evidentment, des del govern de Catalunya. Des del govern de Catalunya es poden fer i es fan coses, des del punt de vista de les polítiques socials, des del punt de vista de la projecció exterior de Catalunya, de la cultura, de l’esport –amb el reconeixement de les seleccions esportives-, internacionalitzar l’economia, etc. I això, a més a més, no és incompatible amb fer política a Espanya. Jo sempre dic que, mentre a Espanya es coguin bona part dels problemes que tenim, i mentre a Espanya paguem impostos, hem d’exigir un tacte just i equitatiu. I, per tant, tot això és compatible.
.
La societat civil ha donat un toc d’atenció a la classe política?
.
Que hi hagi una fortalesa important en aquests moments de la societat civil, organitzada al voltant de moltes plataformes, etc. no s’ha de veure com un fracàs de la política tradicional, nomès. Sinó com un reforçament d’un dels nervis que té la nacio, que és la seva societat civil. Sempre ens hem ventat de tenir una societat molt potent al marge de les intitucions. És evident, però, que això és simptomàtic des del punt de vista de la creixent desafecció de molta gent cap a la política. I això és evident. Jo crec que això no es pot negar encara que ens costi d’admetre-ho. És evident que tota l’ensulsiada que hi ha hagut aquests últims anys amb la política catalana i espanyola, amb tot aquest debat territorial, ha erosionat molt. El fet que la gent no hagi percebut en diferents terrenys avenços, i tot plegat, ha pogut generar aquesta desafecció.
.
A part de la desafecció, que ha fet augmentar l’abstenció, Esquerra tem la fugida de votants cap a les formacions de CiU o Reagrupament?
.
Bé, falta un any per les eleccions, però de les últimes enquestes que hem vist, es veu com aquella desorientació que deia es transforma en molts interrogants, molts dubtes, moltes incògnites i molta gent que encara no manifesta la seva intencio de vot. I per tant, l’objectiu d’esquerra en aquests mesos que vénen és, lògicament, mirar de fidelitzar el seu electorat. Explicant o construint el relat d’aquests últims anys, explicant el balanç i l’obra de govern, que ara espero que tinguem l’oportunitat (no crec que s’hagi acabat el debat del finançament). I en tercer lloc, explicant també quina és l’estratègia de cara al futur. El què passa és que probablement el catalitzador d’aquesta estratègia, l’element que permetrà aquesta explicació, serà la sentència del tribunal que encara no coneixem. Jo crec que serà el certificat de defunció de l’Espanya plural, d’això que hauria pogut ser i no ha estat; i, per tant, el catalitzador d’aquesta estratègia futura.
.
“La sentència del tribunal serà el certificat de defunció de l’Espanya plural”
.
Ja ho has anat responent, però: un cop tinguem l’estat, quin projecte de país té Esquerra?
.
Sí. Això també serveix per la pregunta d’esquerra com a partit d’esquerres, etc. Clar, si Esquerra fos nomès un moviment o un partit independentista hauria de desaparèixer. No. Esquerra subsistirà, espero, com a partit degà de la política catalana una vegada hagim aconseguit un objectiu que no és l’únic objectiu que perseguim. Volem la independència, però també la justícia social i el benestar. Així doncs, som un partit d’esquerres, insisteixo, de vocació moderna, transformadora, no pas un partit d’esquerra tradicional dogmàtica caspós, com a vegades veiem en determinades socialdemocràcies, a Europa o inclús amb el mateix PSOE. Per tant, tenim un futur i un lloc, indiscutiblement, en aquest país.

.

Entrevista completa al M.H. Jordi Pujol i Soley

.
Creus que els polítics que tenim actualment tenen el mateix nivell, quant a formació, entitat, seriositat, que els de la transició?

És molt difícil fer aquesta comparació, perquè les circumstàncies són molt diferents. Per una banda, la transició era una època més difícil i molt més arriscada que ara. I per l’altra, precisament pel risc que hi havia; per la dificultat, això ajudava a que hi hagués un esforç de molta gent i una exigència més gran que no pas ara. Ara, les circumstàncies són més fàcils, el nivell de vida del país és molt més alt, s’ha crescut, tot està obert, hi ha molta més seguretat en el camp social, etcètera, però això mateix, en canvi, fa que aquell esperit d’exigència, aquella sensació que ens hi jugàvem molt i que, segons com fèiem les coses, tot allò s’aniria en orris, no hi és. Això per una banda facilita les coses, però per l’altre les dificulta. O sia, jo crec que són dos moments tant diferents que és difícil fer una comparació.

I són aquestes circumstàncies actuals les que fan perdre credibilitat als polítics actuals?

Els polítics poden haver perdut credibilitat perquè es pot considerar que les coses de vegades no les han fet prou bé. Però també poden perdre credibilitat perquè hi va haver una època en que la societat estava molt pendent de que els polítics resolguessin bé els problemes i, per tant, s’interessava més, donava més suport, col·laborava més. Ara, en general, bé, ara no, però fins fa un any, la gent estava tranquil·la, tot anava bé, no s’interessava gaire per la cosa política, i això també ha perjudicat la qualitat de la política. Però ara, la gent, s’ha d’adonar que tant des d’un punt de vista polític, econòmic i social, com, en el cas concret de Catalunya, des d’un punt de vista nacional, les coses han empitjorat i, per tant, caldrà que tothom, la societat civil però també els polítics, tornin a tenir una actitud molt més compromesa i molt més seriosa: ara hi ha menys seriositat que abans. No pas només per part dels polítics, sinó també per part de la societat. Seriositat. La gent ja no és tant seriosa com abans; la gent, i els polítics tampoc. Però és lògic, perquè la gent i els polítics van lligats.

D’acord. I ara que ja fa uns anys que s’ha enretirat de la política, com es viu el deixar un càrreg tant important?

Home, de responsabilitat sempre se’n té, poca o molta. Una de les responsabilitats que té un expresident, i més jo que he estat president durant 23 anys, he estat fundador del meu partit i he tingut un joc polític important, és no fer nosa als que vénen darrera. Aquesta és la principal preocupació. I ha de veure com, sense fer nosa, és capaç de fer coses que segueixin sent útils pel país: jo m’he enretirat de la política, però no m’he enretirat del país.

Canviant de tema: la ‘casa gran del catalanisme’ que proposa convergència, si realment és fa tant ‘gran’, no corre el perill d’esdevenir heterogènia i un galliner, com el tripartit?

Bé, com t’he dit, si vols parlar de convergència, vés a veure en Mas. Però ja que em plantejes aquest tema, i em parles de convergència, et diré que, de fet, covergència i un determinat concepte del catalanisme sempre ha mirat d’incloure-hi gent diversa. Gent diversa, però amb punts en comú que els permetessin treballar conjuntament. Per exemple: a convergència, ja no a CiU, sino a CDC mateix, hi ha gent democratocristiana, socialdemòcrata, liberal, gent més de dretes, gent més d’esquerres; però, ho són d’una manera que els permet trobar, entre ells, punts de contacte, perquè hi ha una cosa que ho relliga,tot això, que és el catalanisme. I la casa gran no és convergència; la casa gran ha de ser més que convergència. Mireu: un joc de cartes. Són 48 cartes, totes diferents; les poses sobre la taula, escampades. No hi ha res a fer. Però si tu aconsegueixes, no que es posin totes una sobre l’altra –això no ho aconseguiràs pas tant facilment-, sinó que coincideixin en un punt, i hi passes una agulla, tens un cos sòlid, que en un moment determinat, un moment de perill o de molta tensió, es reagrupa, m’explico?

Sí, però falta saber, exactament, què hi ha d’haver a l’agulla, a la zona coincident.

Bàsicament és el concepte de país, la idea de país: hem de fer un país. Hem de fer un país que hi càpiga tothom, incusiu, integrador, orientat cap al progrés. Un país que vulgui anar-se posant al dia, que vulgui créixer. Un país que s’estructuri d’una manera justa: hem de fer un país que valgui la pena. Des d’un punt de vista patriòtic, des d’un punt de vista polític, des d’un punt de vista social, i des d’un punt de vista econòmic.

Bé, això serà una difícil d’aconseguir si no s’ajunten els partits catalanistes de Catalunya...

Bé, vosaltres em pregunteu què és la idea de pal de paller, i, realment, la idea de pal de paller ha estat molt eficaç i ha integrat a molta gent; encara ara, convergència, quan tothom deia que quan deixés el govern es desferia, és el partit més fort del parlament de Catalunya. I és per això mateix: perquè agrupa gent diversa.


Com hauria de reaccionar la societat catalana si el tribunal constitucional tomba l’estatut?

Aquesta és una d’aquestes altres coses les quals no em pertoca comentar, almenys políticament. Els partits polítics hauran de prendre aquest protagonisme, i aquesta iniciativa. I es clar, dependrà molt, també, de què passi. Si toquen temes fonamentals, com pot ser el finançament, que el deixen molt mal resolt, o bé un tema tant fonamental per nosaltres com és la llengua, o altres temes com ara un que és capital per Catalunya que és la immigració, o en certs aspectes de l’economia catalana, la competència de la generalitat amb les caixes; si això ho toquessin, jo crec que hi hauria d’haver, a Catalunya, una reacció popular, intel·lectual, mediàtica, etcètera, molt potent. Ara, per una banda, al país se li ha de fer entendre que ha de reaccionar, i per l’altra, algunes propostes conctretes les hauran de fer els partits polítics.


Quin dels dos tripartits que hem tingut l’ha convençut més?

Cap.


Molt bé. Creu que el debat polític català hauria de ser entre unionistes i independentistes o entre dretes i esquerres?

No, això em sembla un mal plantejament. Primera, sempre hi pot haver gent més de dretes i gent més d’esquerres, això forma part de la naturalesa de la pròpia societat, i és lògic que la gent s’hi inclini. Però també és evident que en un país com Catalunya, que és un país que ha d’acabar de guanyar poder, ha d’acabar de guanyar reconeixement i, diguem-ne, força com a país i com a nació, hi ha gent que en vol més i en vol menys, i, per tant, també és vàlid que hi hagi aquestes dues maneres de veure les coses. Per a mi, naturalment, la diferència entre els catalanistes i els no catalanistes, els nacionalistes i els no nacionalistes és molt important, sense treure importància al tema de dretes i esquerres. Val a dir que, això de dretes i esquerres, de vegades és molt relatiu, ja que de vegades hi han partits de dretes que fan polítiques d’esquerres, i partits d’esquerres que fan polítiques de dretes; sobretot partits d’esquerres que fan polítiques de dretes. Però, dintre del camp nacionalista, no em sembla bé aquesta divisió entre unionistes i independentistes, perquè acaba d’embolicar la troca, ho acaba de complicar.
Jo crec, simplement, que hi ha altra gent que, en graus diversos, demana una autonomia àmplia per Catalunya, i, en realitat, moltes vegades, els independentistes, haurien de donar suport a aquests plantejaments, perquè saben perfectament que no aconseguiran la independència demà passat. I, mentrestant, necessitem un país que salvi la llengua, que la tenim amenaçada, que salvi la nostra cultura, que faci que el país no es divideixi, no s’esberli, en un moment en que hi ha tanta immigració dels anys 50, 60 i 70, que hi ha tanta immigració dels filipins fins als bolivians. En un país on hi ha tanta heterogeneïtat, és molt fonamental, en nom del catalanisme, no en nom de dretes ni esquerres, en nom del catalanisme, la necessitat d’unir-se en un sol poble, tant com sigui possible. I aquesta és la feina que hi ha. I a mi, aleshores, segons quines proclames independentistes, o bé, segons quines proclames de dretes o d’esquerres, em sembla que no ajuden a això, a actuar de manera que tothom es pugui sentir membre de Catalunya, que pensi que Catalunya pot ser el seu país o que almenys pot ser el país dels seus fills o els seus néts.


En els seus escrits de presó Des dels turons, a l’altra banda del riu, fent referència les polítiques catalanistes que defensa, escriu que el nostre « és un camí del qual els homes com jo probablement no arribarem al final. Com el noi de la tribu que volia travessar el desert cap el mar. I que no hi va arribar. Però que abans de ser empresonat i morir en el clot va deixar una bona restallera de petjades en la sorra, que assenyalaven la direcció del mar, del mar i de la llibertat». Aquest mar i aquesta llibertat són la independència de Catalunya?

Jo, aquest llibre el vaig escriure quan vaig estar a la presó i tenia 31 anys; ara bé, de molt abans, des que em vaig enamorar del meu país, perquè servidor em vaig enamorar de Catalunya, normalment no feia ni he fet un plantejament independentista. I aquesta és la realitat; és a dir, he fet un plantejament de dir: jo vull que Catalunya, pel que fa a la llengua, la cultura, les seves institucions i la seva organització interior arribi a una majoria d’edat, amb la qual hem de tenir la possibilitat de dur a terme una política econòmica i una política social, que faciliti la integració de la gent que ve de fora, etcètera. Si podem fer totes aquestes coses dintre del marc espanyol, doncs les fem dintre del marc espanyol. En algun moment, aquests últims anys, en part, això, ho havíem aconseguit. Ara, en aquests moments, estem passant un moment una mica difícil, en el qual hi ha el perill de tornar una mica endarrere. Aleshores, jo entenc perfectament i, seria una interpretació vàlida i correcta, el qui digui: bé, “el mar llunyà” de què parlava, pot ser la independència. Evidentment. Ara, potser no ho serà, la independència. I jo, dintre les meves possibilitats i del que jo podia fer, doncs, he optat per allò que deia abans. No he reclamat al independència, però he reclamat una Catalunya molt més respectada i molt més lliure, i amb moltes més possibilitats de les que té. I repeteixo: en aquests últims anys no hem avançat, però el conjunt dels últims 20, 30, 40 anys sí que ho hem fet. I no amago que ara tornem a estar en un moment en què fàcilment podríem tornar endarrere.

Per què no va collar més el PP durant el seu mandat?

Doncs bé, per varis motius. Primera, perquè el PP tenia majoria absoluta. I nosaltres no tenia majoria absoluta, ni a Catalunya. Nosaltres, CiU, no erem decisius, no podíem obligar, i els altres tenien una capacitat de pressió sobre nosaltres. Tot i així vem pressionar fort, ja sigui al PSOE l’any 93, com el PP l’any 96. En vem treure un benefici important. L’any 2000, també en vem treure; vem treure més diners, que els mossos d’esquadra controlessin les carreteres, per exemple, i en vem treure tota una sèrie de coses. Però totes les que voliem no podiem, perquè estavem en una situació de feblesa. Ells tenien majoria absoluta; nosaltres no. Ara se’l pot forçar més al PSOE perquè tenim un estatut nou. Si no ens el destrossen totalment, tenim un estatut nou. Ara, qui té capacitat de presionar el PSOE és, sobretot, el PSC, perquè el PSC té 25 diputats a Madrid que són desicius. Si el señor Montilla li digués al señor Rodríguez Zapatero: o rebem un bon finançament, o els nostres diputats no us voten, en Rodríguez Zapatero hauria de pagar, i hauria d’accedir a les peticions de la Generalitat de Catalunya. Però aquesta no és la situació, jo estava en situació de molta inferioritat.

President, i què en pensa del jovent que puja ara?

Bé, fixeu-vos en un país, un poble, com el mar. Al mar hi han onades. Ve una onada i fa la feina que ha de fer, arriba fins on ha arribat, remou tot el que ha de remoure, arriba a la platja, s’aplana i es mor. Imagineu-vos que jo formo part d’una onada que en aquests moments, ja s’ha aplanat molt i s’està acabant. Però darrera una onada en ve una altra i una altra... I hi han onades grosses, i hi han onades petites. Hi han onades que fan feina i d’altres que gairabé no es noten. I això són les generacions. Ara ve la vostra onada, arriba el vostre moment. La vostra onada pot ser una onada d’aquestes que no es noten, que arriba a la platja gairebé morta i esllanguida, o bé pot ser una onada potent, d’aquestes que arriben set o vuit metros més endins del sorral. I això és cosa vostra. Ara bé, vosaltres sou una joventut més preparada que nosaltres. Malgrat el que es digui de l’ensenyament, vosaltres esteu més ben preparats que no estàvem nosaltres. I aleshores, el que cal és que tingueu un sentit de responsabilitat. Vull dir: ara ve la vostra hora. La vostra onada potser que no entri immediatament en combat, perquè encara n’hi han unes altres que us precedeixen, però, de fet, hi comença a entrar. I d’això n’heu de tenir consciència. I de cara a això, us he de dir dues coses: que no tingueu por i que us esforceu. Hi ha hagut gent que ha viscut èpoques més difícils. Aquest llibre que m’heu citat el vaig escriure a la presó: vosaltres no hi anireu a la presó. Jo he passat èpoques en que la gent passava gana o en el que hi havia molta repressió. Tingueu en compte que allò que és massa fàcil també pot ser un inconvenient. Quan les coses són massa fàcils la gent de vegades s’estova, i això és el que heu de mirar vosaltres de no fer: estovar-vos. Per tant, no tingueu por, tingueu confiança en vosaltres mateixos, practiqueu allò que se’n diu ‘la moral de l’esforç’. Les coses no es regalen. I bé, no penseu, tampoc, que les coses es guanyen d’una manera immediata.
.

CONVERSA AMB ANTONI BASSAS

Quina opinió general en tens dels mitjans de comunicació catalans?

Bé, als mitjans de comunicació catalans els passa el mateix que als de la resta del món que és que estan molt afectats per la crisi econòmica. En aquests moments, hi han acomiadaments massius a diaris com la Vanguardia o el Periódico. No és un bon moment per la professió, però ja hi havia una crisi prèvia a aquesta, que és una crisi de model. Els periodistes hem pensat, cada vegada més, que havíem d’escriure segons els interessos de la nostra empresa i em oblidat els interessos de la gent, de la societat. I això fa que bona part de l’interès per comunicar-se s’hagi desplaçat dels mitjans convencionals, sobretot de la premsa escrita però també de la televisió, cap a Internet. La radio no ho ha patit tant; ha quedat com un reducte una mica més lliure, potser perquè hi intervé menys gent i perquè el factor del periodista individual pesa molt, i llavors, la gent pot identificar credibilitat en un determinat nom. Però, en general, tenim un problema de credibilitat. Els mitjans de comunicació catalans i els de tot el món. I això fa que, gent com ara vosaltres, hagi volgut fer ús de la llibertat tecnològica que tenim ara, i hagi fet un pas en el trencament del que en podríem dir: el monopoli de l’emissor. Abans, els que explicàvem el que passava érem nosaltres. Ara, tothom pot explicar el que passa.

Llavors, aquesta falta de credibilitat a què es deu, exactament?

A això que et dic, a que la gent ha començat a considerar que la nostra feina respon a interessos polítics i a interessos privats.

I no hi intervé, també, el fet que es pretén informar partint d’una falsa imparcialitat, prenent partit sense declarar-ho obertament?

Bé, jo crec que el problema és haver fet contingut que interessin a la gent, i, potser, fa molt temps que parlem i escrivim pel poder polític i econòmic i no per la gent.

El periodista, doncs, no pot expressar el que realment pensa?

Jo crec que al periodista no el paguen per dir el que pensa. D’entrada el paguen per pensar el que diu. És a dir, quan parlem de la llibertat d’opinió, no parlem de la opinió que donaríem en un bar o en uns amics. Un periodista el que ha de fer és ajudar a enfocar la realitat, ha d’ajudar a interpretar-la a la gent, l’ha d’interpretar, ha de donar elements per a la seva comprensió. Llavors, tu, en funció dels elements que triïs i els enfocaments que facis, en certa manera, ja estaràs opinant. És fonamental que un periodista tingui un punt de vista. Si no hi ha punt de vista, no hi ha periodisme, però el que no pot donar és la seva opinió senzillament perquè és la seva opinió. La opinió no l’hem de confondre amb els nostres gustos o disgustos, les nostres filies o les nostres fòbies, és a dir, un periodisme és un punt de vista, perquè periodisme no és igual que informació. En aquesta etiqueta hi ha informació [assenyala l’etiqueta d’una beguda refrescant], però això no és periodisme. Quina és la diferència? Doncs, que el periodista explica, entre altres coses, per què passen les coses, i en el moment en que ho fa, ha de tenir en consideració diversos elements.

Canviant de tema: què et va fer abandonar les retransmissions esportives, per dedicar-te més a la informació general?

És una decisió molt explicable. Jo duia ja catorze anys fent informació esportiva, però, sobretot, és que duia entre mans el matí de Catalunya Ràdio, que és una feina molt exigent, i a la que havia de dedicar moltes hores. Ho vaig estar compatibilitzant durant sis mesos, però a partir d’un moment que ja va quedar clar que jo em faria càrrec del programa, ja em semblava que no podia continuar fent el futbol.

El futbol va ser una porta d’entrada a la ràdio i al periodisme?

Sí, però, home, jo vaig estar catorze anys fent informació esportiva. No ho vaig deixar com va passar la primera nòvia, com si diguéssim. I a mi m’encantava fer retransmissions esportives.

Ha canviat gaire Catalunya ràdio, des que hi ha els socialistes al govern?

Sí, és clar. Però, més que l’arribada del PSC, ha estat la nova llei la que ha fet canviat moltes coses a la corporació. Jo he estat al matí de Catalunya Ràdio amb un govern de CiU, i durant cinc anys amb el primer i segon govern tripartit, és a dir, amb tres governs diferents; per tant, des d’aquest punt de vista, no ha canviat res. Clar, després han canviat la llei, han canviat el director general, a aparegut una directora general i un president, un consell de govern de l’entitat, i això, evidentment, ha significat canvis. Altres coses han anat canviat pel pas del temps: teníem la Mònica Terribas davant la càmera i ara la tenim com a directora de TV3. En algunes coses s’ha canviat, i en altres, senzillament, s’ha evolucionat.

Ara has deixat els matins, i arrencaràs amb la corresponsalia a Washington: perquè aquest canvi?

Bé, quan vaig acabar de fer el matí, alguna cosa havia de fer i, les persones que estaven en disposició d’oferir-me la corresponsalia d’EE.UU., m’havien sentit dir, en més d’una ocasió, que era una cosa que em vindria de gust fer. Per tant, jo vaig rebre una proposta que havia ajudat a que se’m fes.

Entrant en política: creus que a Catalunya li convindria ser independent?

Aquesta és una pregunta molt complicada. Jo crec que a Catalunya li convenen altres coses abans que aquesta. Crec que Catalunya, en els últims anys, ha baixat una mica el llistó de la seva exigència i de la seva autoexigència. I, per tant, abans de posar-nos objectius tant finalistes com aquest, hauríem d’estar treballant perquè aquest país fos una miqueta més preparat.

I no creus que més que un objectiu finalista, la independència és un mitjà?

No ho sé. Jo el que dic és que independència és una paraula molt seriosa per fer-la servir alegrement, o per agitar-la com a bandera. Som conscients del que significa això? Per exemple els costos de transició, i no em refereixo només a costos econòmics, també costos nacionals. I després, la enorme responsabilitat que recauria sobre nosaltres. Si a vegades sembla que no siguem capaços de respondre a les responsabilitats més petites, sabríem ser dignes d’aquesta enorme responsabilitat? Bé, algú podria contestar: però no ho sabrem mai fins que no ho provem. Bé, doncs provem-ho, però no és aquesta la resposta. La cosa és: en aquest país, la gent com vosaltres què vol ser, funcionàri o empresàri? La gent està disposada a assumir riscos en la seva vida personal? La gent, quan veu un sud-americà, li parla en català o es passa immediatament al castellà? La gent té cura de la llengua que parla, té interès en aprendre altres idiomes? Jo crec que abans de proposar-nos objectius molt ambiciosos, perquè, vaja, jo crec que com a país no hi ha cosa més gran que la independència, hem de veure quina resposta estem donant com a societat a qüestions més del dia a dia. I, d’altra banda, no perdem de vista que la independència hi ha alguns problemes que, per si sola, no resol. Per exemple: Andorra, és un estat independent i hi tenen un problema amb el català pitjor que el nostra. La solució no està en els conceptes, sinó en les persones. I em temo que nosaltres, no estem disposats a fer una vida gaire independent.

Què n’esperes de la nova etapa de corresponsalia, que t’espera a Washington?

Bé, espero ser útil a la televisió pública de Catalunya i als seus telespectadors. Espero poder reflectir bé el que passa a EE.UU., el que es cou en aquell país, com és la vida d’aquella gent; en un moment molt important. Per un cantó hi ha una força negativa: la crisi, i el seu impacte. I, per l’altra, una força positiva que és l’enorme il·lusió i esperança que ha generat el Barack Obama. I aquesta topada de trens té alguna cosa d’espectacular. És un pols que s’està lliurant en aquest moment. I m’agradaria poder-ho explicar. Trobo que he tingut sort d’anar als EE.UU. just en aquest moment.

Creus que la nova generació que puja, està compromesa amb la causa catalana?

De fet, no crec que es pugui parlar de la nova generació que puja. Crec que Catalunya viu una vida una mica dual, és a dir, hi ha gent que no està gens preocupada per això –la majoria-, i una minoria que no és petita, però és una minoria, que està molt preocupada. Llavors, jo intueixo que vosaltres pertanyeu a aquesta minoria; però, en general, percebo, al dia a dia, i més en aquest període de dificultats econòmiques, un desig més gran de solucionar els problemes individuals, personals, econòmics, que de plantejaments de país.

I per últim: què et semblen iniciatives com el nostre blog?

Molt bé. A vegades, quan feia el programa al matí, la gent em deia: què podem fer pel país? Perquè vostè ja fa un programa de ràdio, però jo què puc fer? I jo sempre improvisava una resposta, que en el fons ja va deixar de ser improvisada que és que hem de fer molt bé cadascú el que sap fer i, si és possible, una mica més. Una mica més vol dir coses que no estan entre les teves obligacions professionals, però que les fas perquè creus que les has de fer. I, per tant, coses com ara vosaltres, que la vostra obligació és estudiar i que ara estigueu fent això, doncs em sembla molt bé, aquesta inquietud. I Us donaré un exemple, que és el de Pep Guardiola. Ell és una persona que fa la seva feina, i molt bé. I, a més a més, sense estridències, sense enfadar-se, amb molt bon estil, sense crear divisions i creant una admiració generalitzada, decideix que quan li preguntin en català, contestarà en català, allà on sigui. A Catalunya, o a Castella. Ell és l’entrenador del Barça i no en té l’obligació, però, en canvi, ha volgut marcar un estil. Doncs aquesta sensibilitat, de que tothom faci bé el que ha de fer i una mica més, jo crec que és la que ens pot portar molt lluny.

I, per curiositat: qui creus que pot fer la seva feina i una mica més els propers anys a Can Barça: Rosell, Soriano, o algú altre?

No ho sé molt bé, no. Al Rosell se li coneixen molts contactes en el món del futbol, en Soriano és un home de negocis, i, si en Sala Martín també es presentés, estaríem parlant d’un teòric de l’economia, però és molt d'hora per dir-ho. Clar, penseu que, en termes històrics, després d’aquesta temporada i el que pugui passar a la que ve, el president que vingui darrera ho tindrà molt difícil per igualar-ho.
.

Reportatge de La Querella i Jordi Pujol per a la revista Espi@dimonis de l'EPNS

.
El nostre blog de debat “La Querella”

Diuen que la millor manera d’aprendre a escriure bé és escriure. I fer-ho molt. I el motiu que empeny a escriure ha de remetre a la voluntat d’expressar una opinió. També és sabut que la millor manera de forjar una opinió sòlida és contrastant diversos punts de vista. Amb aquesta voluntat cal entendre la creació del blog de debat: La Querella. El blog ha estat creat pel Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i un servidor,i, per entendre més bé el nostre propòsit, és interessant donar un cop d’ull a la definició de la mateixa paraula querella, segons l’Enciclopèdia catalana:

«querella f 1 Discòrdia entre dues o més persones que emmena queixes i retrets recíprocs. 2 Acusació escrita, presentada davant el jutge contra algú que hom fa reu d’un delicte que l’agreujat demana que sigui castigat i perseguit. »

La primera accepció fa referència al que hem comentat del debat i el contrast d’opinions. Nosaltres sóm els que hem obert la persiana, però, ara, vosaltres heu d’entrar, remenar i aprofitar la ocasió per demostrar que les noves generacions som capaces de rellevar a les actuals, de donar la nostra opinió i de construir la nova realitat del nostre present.
La segona accepció és més punyent, referida a l’especialitat del dret processal. En aquesta segona accepció, vosaltres serieu els ‘jutges’, i nosaltres els ‘agreujats’. El ‘delicte’ és d’allò més variat, perquè depèn del que l’actualitat ens depara. Hem tractat temes polítics, econòmics, filosòfics, i de molt diversa índole, amb un èxit notable: uns 9 comentaris i 190 visites diàries.

La Querella és, en part, un complement i un eixamplament dels estudis tudi que es duen a terme a l’escola. Un complement que posa el punt de mira en el món vist pels joves, és a dir al món en general, que dirigeixen o maneflegen els adults i dels qual ben aviat ens haurem d responsabilitzar. A la manera d’un diari juvenil, i aprofitant les noves possibilitats obertes per internet, La Querella tracta de donar veu als estudiants perquè puguin fer el mateix que van a fer cada dia a classe, és a dir, a aprendre, a opinar, a valorar, a evolucionar, a canviar, però des d’una vessant més pràctica, en el sentit de canviar els continguts quan ens convingui perquè no tenim cap programa que ens condicioni. R. C.

“Practiqueu la moral de l’esforç i no tingueu por, però no us estoveu”
Extracte d’entrevista amb Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat

Una de les coses que ens permet el blog és demanar entrevistes a persones significatives del nostre país. N’hem demanat diverses, entre les darreres, a Antoni Bassas i a Jordi Pujol. Aquest ens cità el dimecres 6 de maig, Ja ens teniu en Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i jo mateix, llegint escrits seus per preparar l’entrevista i posant-nos americana per anar-lo a veure al seu despatx acompanyats de la Maria Padrós. Us n’oferim l’extracte que segueix.

El despatx, situat al Passeig de Gràcia, és una estança ampla lluminosa, on es respira serenor. Ens rep amb interès, comoditat, proximitat i amabilitat. A mesura que els minuts passen, no puc dissimular el somriure de felicitat que em provoca l’honor de conversar amb el President. La situació em supera, i, ja amb l’entrevista una mica avançada, procuro plantejar una pregunta sobre els objectius que ha de tenir aquest país.

—En els seus escrits de presó Des dels turons, a l’altra banda del riu, fent referència a les polítiques catalanistes que defensa, escriu que el nostre « és un camí del qual els homes com jo probablement no arribarem al final. Com el noi de la tribu que volia travessar el desert cap el mar. I que no hi va arribar. Però que abans de ser empresonat i morir en el clot va deixar una bona restallera de petjades en la sorra, que assenyalaven la direcció del mar, del mar i de la llibertat». Aquest mar i aquesta llibertat són la independència de Catalunya?

—Jo, aquest llibre el vaig escriure quan vaig estar a la presó i tenia 31 anys; ara bé, de molt abans, des que em vaig enamorar del meu país, perquè servidor em vaig enamorar de Catalunya, normalment no feia ni he fet un plantejament independentista. I aquesta és la realitat; és a dir, he fet un plantejament de dir: jo vull que Catalunya, pel que fa a la llengua, la cultura, les seves institucions i la seva organització interior arribi a una majoria d’edat, amb la qual hem de tenir la possibilitat de dur a terme una política econòmica i una política social, que faciliti la integració de la gent que ve de fora, etcètera. Si podem fer totes aquestes coses dintre del marc espanyol, doncs les fem dintre del marc espanyol. En algun moment, aquests últims anys, en part, això, ho havíem aconseguit. Ara, en aquests moments, estem passant un moment una mica difícil, en el qual hi ha el perill de tornar una mica endarrere. Aleshores, jo entenc perfectament i, seria una interpretació vàlida i correcta, el qui digui: bé, “el mar llunyà” de què parlava, pot ser la independència. Evidentment. Ara, potser no ho serà, la independència. I jo, dintre les meves possibilitats i del que jo podia fer, doncs, he optat per allò que deia abans. No he reclamat al independència, però he reclamat una Catalunya molt més respectada i molt més lliure, i amb moltes més possibilitats de les que té. I repeteixo: en aquests últims anys no hem avançat, però el conjunt dels últims 20, 30, 40 anys sí que ho hem fet. I no amago que ara tornem a estar en un moment en què fàcilment podríem tornar endarrere.

Ens parla del seu passat i del present. Diu que s’ha enretirat de la política activa, però no del país, i es fa evident. S’intueix una activitat frenètica —atén el telèfon qual li cal—, i també una activitat intel·lectual.

És dels qui recomana que sempre s’ha de tenir un llibre nou als dits, que sempre s’ha de llegir... Parla amb profunditat, com si ho tingués pensat de tota la vida. Les seves respostes són llargues i matisades, menys quan li demanem quin dels dos tripartits que hi han hagut li ha agradat més:”Cap!”, respon amb rotunditat.

—President, i què en pensa del jovent que puja ara?

—Bé, fixeu-vos en un país, un poble, com el mar. Al mar hi han onades. Ve una onada i fa la feina que ha de fer, arriba fins on ha arribat, remou tot el que ha de remoure, arriba a la platja, s’aplana i es mor. Imagineu-vos que jo formo part d’una onada que en aquests moments, ja s’ha aplanat molt i s’està acabant. Però darrera una onada en ve una altra i una altra... I hi han onades grosses, i hi han onades petites. Hi han onades que fan feina i d’altres que gairabé no es noten. I això són les generacions. Ara ve la vostra onada, arriba el vostre moment. La vostra onada pot ser una onada d’aquestes que no es noten, que arriba a la platja gairebé morta i esllanguida, o bé pot ser una onada potent, d’aquestes que arriben set o vuit metros més endins del sorral. I això és cosa vostra. Ara bé, vosaltres sou una joventut més preparada que nosaltres. Malgrat el que es digui de l’ensenyament, vosaltres esteu més ben preparats que no estàvem nosaltres. I aleshores, el que cal és que tingueu un sentit de responsabilitat. Vull dir: ara ve la vostra hora. La vostra onada potser que no entri immediatament en combat, perquè encara n’hi han unes altres que us precedeixen, però, de fet, hi comença a entrar. I d’això n’heu de tenir consciència. I de cara a això, us he de dir dues coses: que no tingueu por i que us esforceu. Hi ha hagut gent que ha viscut èpoques més difícils. Aquest llibre que m’heu citat el vaig escriure a la presó: vosaltres no hi anireu a la presó. Jo he passat èpoques en que la gent passava gana o en el que hi havia molta repressió. Tingueu en compte que allò que és massa fàcil també pot ser un inconvenient. Quan les coses són massa fàcils la gent de vegades s’estova, i això és el que heu de mirar vosaltres de no fer: estovar-vos. Per tant, no tingueu por, tingueu confiança en vosaltres mateixos, practiqueu allò que se’n diu ‘la moral de l’esforç’. Les coses no es regalen. I bé, no penseu, tampoc, que les coses es guanyen d’una manera immediata.

S’acomiada amablement, no sense abans repartir-nos escrits que ens ha recomanat de llegir. I els companys de “La Querella” ens sentim una mica victoriosos. La nostra onada comença a prendre volum.

Roger Cuscó
.

CONVERSA AMB BERNAT DEDÉU

.

Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) és filòsof (llicenciat per la Universitat de Barcelona, amb estudis de màster a la New School For Social Research de Nova York), músic (Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona; especialitat en Guitarra Clàssica) i exerceix com a periodista.Ha estat corresponsal de la Cadena Ser, Rac1 i la

Revista Òpera Actual a Nova York.

...
...

Bernat Dedéu
Roger Cuscó

Es pot ser filòsof de professió?

.

No. De fet, justament per això vaig triar la filosofia, si es pot parlar de triar perquè el que fas a la vida sempre ho decideixes en calent. No es pot ser filòsof professional perquè la filosofia és tot el contrari d’una professió. Professionalitzar la filosofia és un error, perquè un filòsof és una persona que pensa, i mentres pensa no pot fer res, el que passa és que els filòsofs s’han de guanyar la vida, pel que han de fer altres coses.

Llavors, què et va portar a estudiar filosofia?
.

Dues coses. Primer, que era una cosa molt allunyada d’una professió. I segon, que la filosofia era la mare de totes les ciències humanes, és a dir, tota la literatura i tota la història es basava en preceptes filosòfics, i també hi vaig arribar per les dones. A mi m’encantava preguntar-li coses a les noies, era molt curiós, i el principi de la filosofia és la curiositat, tu començes preguntant-te: què fas? Qui ets? Cap on tires?
.

D’acord, llavors com valores la utilitat de la matèria de filosofia al batxillerat?

.

El problema que vaig veure a COU i a tercer, és que amb un any, pràcticament es volia donar tot el temari de la filosofia occidental. Clar, amb tant poc temps fer filòsofs d’una categoria tan bèstia era una absoluta bojeria. Ara, hi ha dues coses que són diferents i que es confonen. Una cosa és la història de la filosofia i l’altre és la filosofia. Un fiòsof ha de saber la història del pensament, almenys per no ser tant imbècil de creure que descobreixes alguna cosa que ja han dit només cent persones. Però, sobretot, la tasca de la filosofia, i aqui és on el batxillerat i sobretot la universitat sospèn, és pensar. La tasca de la filosofia, a Batxillerat, que és quan et començen a aflorar les preguntes, és donar-te estris i maneres per saber com vius i si el que penses que penses és el que penses honestament i si és correcte. És a dir, la filosofia no respon a si Déu existeix o no, perquè aquestes preguntes no es poden resoldre mai, t’ensenya com has de pensar i com has de viure si Déu existeix o si no existeix.
.
No respon tant a preguntes com ajuda a plantegar-te-les.
.

Evidentment, jo m’hi vaig trobar quan vaig acabar els quatre anys, era molt ‘empollon’, era pràcticament un obsés de la filosofia; vaig acabar que gairabé no en tenia ni puta idea de res. Perquè no havia tocat tots els autors, dels autors que havia tocat i en sabia més, no ho sabia tot. Evidentment. Quants llibres hi ha sobre Nietzsche? Milers. Hi ha un professor meu que diu que la carrera de filosofia t’ensenya quins llibres s’han de comprar a una llibreria, a tenir uns continguts mínimament humanistes. Però a nivell vital jo estava absolutament perdut, no sabia què collons fer. Era pràcticament més imbècil que quan vaig començar.
.

Amb tot el que has dit abans, quina opinió tens de l’actual sistema educatiu? És a dir, enlloc de fer-nos emmegatzemar aquesta veritat i escupir-la el dia de l’examen, doncs, s’hauria de fer pensar més?
.

Home, aquest model, que m’agradaria, implica un estudi molt personalitzat. Actualment, fem uns exàmens bàsicament basats en la memòria. Si jo vingués ara a donar-vos una classe de filosofia aquí, el primer que faria és agafar un llibre de secundària, miraria quin és el vostre temari, miraria què se suposa que us haig de donar i us ho donaria amb més o menys gràcia. Per tant, jo passaria d’uns apunts precedents, els llibres, a un apunts meus, després a uns apunts vostres, tres. A partir d’aquest tercer nivell d’apunts hi hauria un quart nivell d’apunts que és l’examen. Passariem per quatre canals. Llavors jo dic, perquè no vosaltres, que sóu els receptors d’aquest missatge, llegiu els llibres originals? I ens dediquem a la classe a parlar del què heu llegit, de si ho heu entès, de si ho heu estructurat bé. I podriem fer un tipus d’examen diferent, podria ser oral, per exemple.

.
Bé, canviant totalment de tema: Com valores els anys de govern del tripartit 0.1 i 0.2?

.

Home, són dos estadis molt diferents. Jo crec que el primer tripartit és una metàfora perfecte del maragallisme. El maragallisme a nivell de Catalunya és una gran oportunitat perduda, és a dir, el Maragall té una idea de canvi, que passa, per exemple, per una nova llei electoral catalana, que passa per la renovació del món educatiu, del món social català per fer-lo més participatiu. El primer Maragall és molt imaginatiu, el que passa és que perd les primeres eleccions i arriba a la presidència tard, i a partir d’aquí, així com a Barcelona varem veure el millor d’aquest caràcter improvitzador, content, desvordant, per desgràcia, a la generalitat veiem el pitjor. I al final, per mi, tot i que sóc un maragallista convençut, el veig d’una manera molt trista perquè en Maragall ha carregat tots els seus errors que, n’hi ha uns quants, només al seu partit.
El segon tripartit, el valoro com un govern de coalició que no ho és. Avui en dia, la maquinària socialista de poder és molt forta. I el soci que podria fer contrapès a una política socialista, que és esquerra, és un soci que té una postura d’oposició i no de govern, i per tant, si fa molt de govern li absorbeixen els vots des del poder, i si fa d’oposició li absorveixen els vots el contrapoder. Clar, es troba en una posició molt incòmode. Llavors... No sé com concebo els tripartits, no ho sé, perquè en general a Catalunya, i no sé si és bo o no, hem sento poc governat.

.

Poc governat?

.

Sí.. és una percepció purament personal. No veig que anem cap a un lloc en temes d’educació, en temes de medi ambient, em sembla que anem tapant forats. Potser és el que volem, i pot ser la culpa és de la gent que, com jo, contesta que se sent poc governat o no sap com la haurien de governar, però això forma part del tarannà català.

.

Llavors, en temes d’independència, com et posiciones?

.

Jo sóc una rara avis dins el món polític, i amb això bec del maragallisme i de Pi i Margall i dels persadors de la república. Jo crec que Espanya és el que ha estat sempre. I m’agradaria que fós el que ha estat sempre: una suma de regnes, Espanya era una suma de regnes i era una suma d’estats. I penso que Espanya aniria millor sent un estat federal i tenint una suma d’estats com té Alemanya. Per tant, independència? Sí, perquè el primer pas per federar uns estats és que un estat sigui independent. Això si, a mi em sembla que Catalunya i Espanya tenen una herència cultural comuna que s’ha de seguir, i avui en dia, econòmicament, a Espanya la necessitem com l’aire que respirem. A mi m’agradaria que no fós així, però la necessitem. I a més a més, tenint aquest model, apostaria per el ‘freakisme’ terrible, que seria divertidíssim, que ens podria portar a una situació de regnats, és a dir, no que fóssim un estat federal republicà sinó un estat federal amb diversos Reis. És a dir que tinguéssim un Rei català. I jo que sóc defensor de la monarquía, m’encantaria.
.

Monarquia sí?
.

Monarquia sí, sempre.

.

I amb quina utilitat?

.

La utilitat és cap, evidentment. D’aquí la seva utilitat, és a dir, la utilitat és que de tant en tant el president del govern que és una persona molt intel·ligent i molt preparada s’ha d’agenollar davant d’algú. I això és importantíssim.
.

Per conservar l’humilitat?

.

Evidentment, per conservar l’humilitat i per saber que hi ha un senyor que no és més llest, que no està més preparat, però és un senyor que mana per sang. I a mi això em sembla extraordinari. Hegel a la filosofia del dret ja ho diu, ell aposta per la monarquia parlamentaria per una cosa molt curiosa, diu que el poble realment sumat és molt difícil que tingui una voluntat, i que cal un ésser des de sobre que faci de punt de sutura d’aquesta voluntat. Diu: A vegades acusen al Rei que sigui imbècil, i continua: No, no, és igual que sigui imbècil! Perquè l’únic pel qual el volem, és perquè segelli aquesta voluntat. En casos com el nostra, això seria molt aplicable.

.

Molt bé, marxem de la política: Quin record tens de l’escola pia?

.

El millor possible. Jo he estudiat filosofia a les millors universitats del món, en diversos països del món i he vist professors de pràcticament totes les llengues i cultures; vaig tenir uns professors de batxillerat extraordinaris.

.

Algun professor et va marcar especialment?

.

Home, el Lluís Busquets em va ensenyar a escriure, el Manel Aro em va ensenyar a escriure. [enumeració de professors]. Recordo classes de filosofia boníssimes de l’Emili Boronat, però boníssimes, de primer nivell, de fet encara tinc els apunts i m’entretinc encara, de vegades, a veure’ls. És que no tinc una paraula dolenta, aquí m’ho vaig passar molt bé. Si escric i si em dedico a pensar és per això.
.
Els professors et van transmetre...

.

Bé, ara diré una cosa que direu que faig fatxenderia. Quan tu vas pel món, per aquest país tant petit, i veus gent com parla, els llibres i tal, dius: Tu has anat als escolapis, no? I es nota. No em feu dir en què es nota; es nota. L’altre dia parlava amb un amic d’incerta glòria, la novela del Sales, i per la manera de parlar dic: Tu on has estudiat? I havia estudiat al Balmes. Mostra d’això és que molts dels meus professors d’aqui ara són professors d’universitat. El Lluís Zabala, per exemple, gran professor de filosofia. Doncs, molts professors han estat professors d’universitat, i els comentaris de llibres que jo vaig fer amb el Lluís no els he tornat a fer. Jo aquí he passat els millors anys de la meva vida.

.

Parlant de la teva trajectària, m’han dit que has estat vivint a Nova York.

.

Quatre anys, sí. Home, cal anar a fora. I jo com que volia anar a estudiar a fora i volia anar als EE.UU. a estudiar filosofia, vaig decidir marxar a estudiar als EE.UU. on hi ha les millors universitats del món. No obstant, volia aprendre del carrer. Jo vaig aprendre dels meus mestres que la sabiesa està a les biblioteques però que també està a les botigues, al carrer amb la gent, i clar, no hi ha ciutat al món igual a Nova York. Cada carrer és un museu, cada barri és una ciutat, cada raça és una història, cada cantonada té un llibre que parla de les fotografies, de les exposicions. Han estat quatre anys doncs d’això, d’ímputs, de conaixences, de llibertat, de solitut, perquè també és una ciutat on estàs molt sol. I han estat uns anys presiosos on he estudiat, on he fet el burro, on m’he equivocat molt, he fet coses molt bé, he fet coses molt malament... Però a Nova York, vaja, jo penso que de ciutats maques n’hi han moltes, però de capitals del món n’hi han poques: Jerusalem, Nova York, ara Berlín una mica, d’aquí una mica les ciutats d’Àsia, i a aquests llocs, algú que vol dedicar-se a escriure, hi ha d’anar.

.

I com viu un filòsof que, com hem quedat, no pot viure de la filosofia? Com es guanya la vida?

.

Visc del periodisme. La relació amb el periodisme va ser, com moltes coses que m’han pasat, fruit de la casualitat. A mi m’agradava molt escriure, m’agradava molt xerrar i tal, i quan vaig acabar al COU, una noia un dia em va dir que li havia fallat un tertulià a la radio i jo estava amb un amic. I l’amic en qüestió va dir: El bernat! I un dia vaig anar a catalunya radio, i a partir d’aquí, bé, comences a conèixer gent i escrius aquí, escrius allà i mira. Col·laboro a la ràdio, a la televisió, i tinc la sort de viure, això sí, d’una professió, qué és la de periodista, o més que una professió, un ofici. I intento sempre fer de filòsof. Hi han llocs en que és més fàcil que altres.I per acabar.

.

Què en penses de La Querella?

.

Home, a mi internet em sembla una eina magnífica, i que la utilitzeu per dir el que penseu també. Jo si ho hagués intentat a l’època nostra no ho hagués fet. I per tant, la gent que expressa la seva opinió i que ho fa bé, a mi només em mareix respecte. Qualsevol cosa que sigui escriure i reflexionar és molt dura. Us diré una cosa que em va dir un mestre d’aquesta casa i tenia tota la raó, va dir: Si surts d’aquí sabent llegir i escriure, ets una perla. I això que sembla una tonteria és tant veritat! Perquè com deiem abans, la filosofia no és una professió, sinó una cosa per la qual t’hi has de deixar la vida. Per tant, tot això no és escriure amb un diari, és donar l’ànima en cada paraula que fas. Per tant, això em sembla de puta mare, ja ho pots posar al blog!

.