.
El nostre blog de debat “La Querella”
Diuen que la millor manera d’aprendre a escriure bé és escriure. I fer-ho molt. I el motiu que empeny a escriure ha de remetre a la voluntat d’expressar una opinió. També és sabut que la millor manera de forjar una opinió sòlida és contrastant diversos punts de vista. Amb aquesta voluntat cal entendre la creació del blog de debat: La Querella. El blog ha estat creat pel Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i un servidor,i, per entendre més bé el nostre propòsit, és interessant donar un cop d’ull a la definició de la mateixa paraula querella, segons l’Enciclopèdia catalana:
«querella f 1 Discòrdia entre dues o més persones que emmena queixes i retrets recíprocs. 2 Acusació escrita, presentada davant el jutge contra algú que hom fa reu d’un delicte que l’agreujat demana que sigui castigat i perseguit. »
La primera accepció fa referència al que hem comentat del debat i el contrast d’opinions. Nosaltres sóm els que hem obert la persiana, però, ara, vosaltres heu d’entrar, remenar i aprofitar la ocasió per demostrar que les noves generacions som capaces de rellevar a les actuals, de donar la nostra opinió i de construir la nova realitat del nostre present.
La segona accepció és més punyent, referida a l’especialitat del dret processal. En aquesta segona accepció, vosaltres serieu els ‘jutges’, i nosaltres els ‘agreujats’. El ‘delicte’ és d’allò més variat, perquè depèn del que l’actualitat ens depara. Hem tractat temes polítics, econòmics, filosòfics, i de molt diversa índole, amb un èxit notable: uns 9 comentaris i 190 visites diàries.
La Querella és, en part, un complement i un eixamplament dels estudis tudi que es duen a terme a l’escola. Un complement que posa el punt de mira en el món vist pels joves, és a dir al món en general, que dirigeixen o maneflegen els adults i dels qual ben aviat ens haurem d responsabilitzar. A la manera d’un diari juvenil, i aprofitant les noves possibilitats obertes per internet, La Querella tracta de donar veu als estudiants perquè puguin fer el mateix que van a fer cada dia a classe, és a dir, a aprendre, a opinar, a valorar, a evolucionar, a canviar, però des d’una vessant més pràctica, en el sentit de canviar els continguts quan ens convingui perquè no tenim cap programa que ens condicioni. R. C.
“Practiqueu la moral de l’esforç i no tingueu por, però no us estoveu”
Extracte d’entrevista amb Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat
Una de les coses que ens permet el blog és demanar entrevistes a persones significatives del nostre país. N’hem demanat diverses, entre les darreres, a Antoni Bassas i a Jordi Pujol. Aquest ens cità el dimecres 6 de maig, Ja ens teniu en Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i jo mateix, llegint escrits seus per preparar l’entrevista i posant-nos americana per anar-lo a veure al seu despatx acompanyats de la Maria Padrós. Us n’oferim l’extracte que segueix.
El despatx, situat al Passeig de Gràcia, és una estança ampla lluminosa, on es respira serenor. Ens rep amb interès, comoditat, proximitat i amabilitat. A mesura que els minuts passen, no puc dissimular el somriure de felicitat que em provoca l’honor de conversar amb el President. La situació em supera, i, ja amb l’entrevista una mica avançada, procuro plantejar una pregunta sobre els objectius que ha de tenir aquest país.
—En els seus escrits de presó Des dels turons, a l’altra banda del riu, fent referència a les polítiques catalanistes que defensa, escriu que el nostre « és un camí del qual els homes com jo probablement no arribarem al final. Com el noi de la tribu que volia travessar el desert cap el mar. I que no hi va arribar. Però que abans de ser empresonat i morir en el clot va deixar una bona restallera de petjades en la sorra, que assenyalaven la direcció del mar, del mar i de la llibertat». Aquest mar i aquesta llibertat són la independència de Catalunya?
—Jo, aquest llibre el vaig escriure quan vaig estar a la presó i tenia 31 anys; ara bé, de molt abans, des que em vaig enamorar del meu país, perquè servidor em vaig enamorar de Catalunya, normalment no feia ni he fet un plantejament independentista. I aquesta és la realitat; és a dir, he fet un plantejament de dir: jo vull que Catalunya, pel que fa a la llengua, la cultura, les seves institucions i la seva organització interior arribi a una majoria d’edat, amb la qual hem de tenir la possibilitat de dur a terme una política econòmica i una política social, que faciliti la integració de la gent que ve de fora, etcètera. Si podem fer totes aquestes coses dintre del marc espanyol, doncs les fem dintre del marc espanyol. En algun moment, aquests últims anys, en part, això, ho havíem aconseguit. Ara, en aquests moments, estem passant un moment una mica difícil, en el qual hi ha el perill de tornar una mica endarrere. Aleshores, jo entenc perfectament i, seria una interpretació vàlida i correcta, el qui digui: bé, “el mar llunyà” de què parlava, pot ser la independència. Evidentment. Ara, potser no ho serà, la independència. I jo, dintre les meves possibilitats i del que jo podia fer, doncs, he optat per allò que deia abans. No he reclamat al independència, però he reclamat una Catalunya molt més respectada i molt més lliure, i amb moltes més possibilitats de les que té. I repeteixo: en aquests últims anys no hem avançat, però el conjunt dels últims 20, 30, 40 anys sí que ho hem fet. I no amago que ara tornem a estar en un moment en què fàcilment podríem tornar endarrere.
Ens parla del seu passat i del present. Diu que s’ha enretirat de la política activa, però no del país, i es fa evident. S’intueix una activitat frenètica —atén el telèfon qual li cal—, i també una activitat intel·lectual.
El nostre blog de debat “La Querella”
Diuen que la millor manera d’aprendre a escriure bé és escriure. I fer-ho molt. I el motiu que empeny a escriure ha de remetre a la voluntat d’expressar una opinió. També és sabut que la millor manera de forjar una opinió sòlida és contrastant diversos punts de vista. Amb aquesta voluntat cal entendre la creació del blog de debat: La Querella. El blog ha estat creat pel Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i un servidor,i, per entendre més bé el nostre propòsit, és interessant donar un cop d’ull a la definició de la mateixa paraula querella, segons l’Enciclopèdia catalana:
«querella f 1 Discòrdia entre dues o més persones que emmena queixes i retrets recíprocs. 2 Acusació escrita, presentada davant el jutge contra algú que hom fa reu d’un delicte que l’agreujat demana que sigui castigat i perseguit. »
La primera accepció fa referència al que hem comentat del debat i el contrast d’opinions. Nosaltres sóm els que hem obert la persiana, però, ara, vosaltres heu d’entrar, remenar i aprofitar la ocasió per demostrar que les noves generacions som capaces de rellevar a les actuals, de donar la nostra opinió i de construir la nova realitat del nostre present.
La segona accepció és més punyent, referida a l’especialitat del dret processal. En aquesta segona accepció, vosaltres serieu els ‘jutges’, i nosaltres els ‘agreujats’. El ‘delicte’ és d’allò més variat, perquè depèn del que l’actualitat ens depara. Hem tractat temes polítics, econòmics, filosòfics, i de molt diversa índole, amb un èxit notable: uns 9 comentaris i 190 visites diàries.
La Querella és, en part, un complement i un eixamplament dels estudis tudi que es duen a terme a l’escola. Un complement que posa el punt de mira en el món vist pels joves, és a dir al món en general, que dirigeixen o maneflegen els adults i dels qual ben aviat ens haurem d responsabilitzar. A la manera d’un diari juvenil, i aprofitant les noves possibilitats obertes per internet, La Querella tracta de donar veu als estudiants perquè puguin fer el mateix que van a fer cada dia a classe, és a dir, a aprendre, a opinar, a valorar, a evolucionar, a canviar, però des d’una vessant més pràctica, en el sentit de canviar els continguts quan ens convingui perquè no tenim cap programa que ens condicioni. R. C.
“Practiqueu la moral de l’esforç i no tingueu por, però no us estoveu”
Extracte d’entrevista amb Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat
Una de les coses que ens permet el blog és demanar entrevistes a persones significatives del nostre país. N’hem demanat diverses, entre les darreres, a Antoni Bassas i a Jordi Pujol. Aquest ens cità el dimecres 6 de maig, Ja ens teniu en Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i jo mateix, llegint escrits seus per preparar l’entrevista i posant-nos americana per anar-lo a veure al seu despatx acompanyats de la Maria Padrós. Us n’oferim l’extracte que segueix.
El despatx, situat al Passeig de Gràcia, és una estança ampla lluminosa, on es respira serenor. Ens rep amb interès, comoditat, proximitat i amabilitat. A mesura que els minuts passen, no puc dissimular el somriure de felicitat que em provoca l’honor de conversar amb el President. La situació em supera, i, ja amb l’entrevista una mica avançada, procuro plantejar una pregunta sobre els objectius que ha de tenir aquest país.
—En els seus escrits de presó Des dels turons, a l’altra banda del riu, fent referència a les polítiques catalanistes que defensa, escriu que el nostre « és un camí del qual els homes com jo probablement no arribarem al final. Com el noi de la tribu que volia travessar el desert cap el mar. I que no hi va arribar. Però que abans de ser empresonat i morir en el clot va deixar una bona restallera de petjades en la sorra, que assenyalaven la direcció del mar, del mar i de la llibertat». Aquest mar i aquesta llibertat són la independència de Catalunya?
—Jo, aquest llibre el vaig escriure quan vaig estar a la presó i tenia 31 anys; ara bé, de molt abans, des que em vaig enamorar del meu país, perquè servidor em vaig enamorar de Catalunya, normalment no feia ni he fet un plantejament independentista. I aquesta és la realitat; és a dir, he fet un plantejament de dir: jo vull que Catalunya, pel que fa a la llengua, la cultura, les seves institucions i la seva organització interior arribi a una majoria d’edat, amb la qual hem de tenir la possibilitat de dur a terme una política econòmica i una política social, que faciliti la integració de la gent que ve de fora, etcètera. Si podem fer totes aquestes coses dintre del marc espanyol, doncs les fem dintre del marc espanyol. En algun moment, aquests últims anys, en part, això, ho havíem aconseguit. Ara, en aquests moments, estem passant un moment una mica difícil, en el qual hi ha el perill de tornar una mica endarrere. Aleshores, jo entenc perfectament i, seria una interpretació vàlida i correcta, el qui digui: bé, “el mar llunyà” de què parlava, pot ser la independència. Evidentment. Ara, potser no ho serà, la independència. I jo, dintre les meves possibilitats i del que jo podia fer, doncs, he optat per allò que deia abans. No he reclamat al independència, però he reclamat una Catalunya molt més respectada i molt més lliure, i amb moltes més possibilitats de les que té. I repeteixo: en aquests últims anys no hem avançat, però el conjunt dels últims 20, 30, 40 anys sí que ho hem fet. I no amago que ara tornem a estar en un moment en què fàcilment podríem tornar endarrere.
Ens parla del seu passat i del present. Diu que s’ha enretirat de la política activa, però no del país, i es fa evident. S’intueix una activitat frenètica —atén el telèfon qual li cal—, i també una activitat intel·lectual.
És dels qui recomana que sempre s’ha de tenir un llibre nou als dits, que sempre s’ha de llegir... Parla amb profunditat, com si ho tingués pensat de tota la vida. Les seves respostes són llargues i matisades, menys quan li demanem quin dels dos tripartits que hi han hagut li ha agradat més:”Cap!”, respon amb rotunditat.—President, i què en pensa del jovent que puja ara?
—Bé, fixeu-vos en un país, un poble, com el mar. Al mar hi han onades. Ve una onada i fa la feina que ha de fer, arriba fins on ha arribat, remou tot el que ha de remoure, arriba a la platja, s’aplana i es mor. Imagineu-vos que jo formo part d’una onada que en aquests moments, ja s’ha aplanat molt i s’està acabant. Però darrera una onada en ve una altra i una altra... I hi han onades grosses, i hi han onades petites. Hi han onades que fan feina i d’altres que gairabé no es noten. I això són les generacions. Ara ve la vostra onada, arriba el vostre moment. La vostra onada pot ser una onada d’aquestes que no es noten, que arriba a la platja gairebé morta i esllanguida, o bé pot ser una onada potent, d’aquestes que arriben set o vuit metros més endins del sorral. I això és cosa vostra. Ara bé, vosaltres sou una joventut més preparada que nosaltres. Malgrat el que es digui de l’ensenyament, vosaltres esteu més ben preparats que no estàvem nosaltres. I aleshores, el que cal és que tingueu un sentit de responsabilitat. Vull dir: ara ve la vostra hora. La vostra onada potser que no entri immediatament en combat, perquè encara n’hi han unes altres que us precedeixen, però, de fet, hi comença a entrar. I d’això n’heu de tenir consciència. I de cara a això, us he de dir dues coses: que no tingueu por i que us esforceu. Hi ha hagut gent que ha viscut èpoques més difícils. Aquest llibre que m’heu citat el vaig escriure a la presó: vosaltres no hi anireu a la presó. Jo he passat èpoques en que la gent passava gana o en el que hi havia molta repressió. Tingueu en compte que allò que és massa fàcil també pot ser un inconvenient. Quan les coses són massa fàcils la gent de vegades s’estova, i això és el que heu de mirar vosaltres de no fer: estovar-vos. Per tant, no tingueu por, tingueu confiança en vosaltres mateixos, practiqueu allò que se’n diu ‘la moral de l’esforç’. Les coses no es regalen. I bé, no penseu, tampoc, que les coses es guanyen d’una manera immediata.
S’acomiada amablement, no sense abans repartir-nos escrits que ens ha recomanat de llegir. I els companys de “La Querella” ens sentim una mica victoriosos. La nostra onada comença a prendre volum.
Roger Cuscó
.
