CONVERSA AMB ANTONI BASSAS

Quina opinió general en tens dels mitjans de comunicació catalans?

Bé, als mitjans de comunicació catalans els passa el mateix que als de la resta del món que és que estan molt afectats per la crisi econòmica. En aquests moments, hi han acomiadaments massius a diaris com la Vanguardia o el Periódico. No és un bon moment per la professió, però ja hi havia una crisi prèvia a aquesta, que és una crisi de model. Els periodistes hem pensat, cada vegada més, que havíem d’escriure segons els interessos de la nostra empresa i em oblidat els interessos de la gent, de la societat. I això fa que bona part de l’interès per comunicar-se s’hagi desplaçat dels mitjans convencionals, sobretot de la premsa escrita però també de la televisió, cap a Internet. La radio no ho ha patit tant; ha quedat com un reducte una mica més lliure, potser perquè hi intervé menys gent i perquè el factor del periodista individual pesa molt, i llavors, la gent pot identificar credibilitat en un determinat nom. Però, en general, tenim un problema de credibilitat. Els mitjans de comunicació catalans i els de tot el món. I això fa que, gent com ara vosaltres, hagi volgut fer ús de la llibertat tecnològica que tenim ara, i hagi fet un pas en el trencament del que en podríem dir: el monopoli de l’emissor. Abans, els que explicàvem el que passava érem nosaltres. Ara, tothom pot explicar el que passa.

Llavors, aquesta falta de credibilitat a què es deu, exactament?

A això que et dic, a que la gent ha començat a considerar que la nostra feina respon a interessos polítics i a interessos privats.

I no hi intervé, també, el fet que es pretén informar partint d’una falsa imparcialitat, prenent partit sense declarar-ho obertament?

Bé, jo crec que el problema és haver fet contingut que interessin a la gent, i, potser, fa molt temps que parlem i escrivim pel poder polític i econòmic i no per la gent.

El periodista, doncs, no pot expressar el que realment pensa?

Jo crec que al periodista no el paguen per dir el que pensa. D’entrada el paguen per pensar el que diu. És a dir, quan parlem de la llibertat d’opinió, no parlem de la opinió que donaríem en un bar o en uns amics. Un periodista el que ha de fer és ajudar a enfocar la realitat, ha d’ajudar a interpretar-la a la gent, l’ha d’interpretar, ha de donar elements per a la seva comprensió. Llavors, tu, en funció dels elements que triïs i els enfocaments que facis, en certa manera, ja estaràs opinant. És fonamental que un periodista tingui un punt de vista. Si no hi ha punt de vista, no hi ha periodisme, però el que no pot donar és la seva opinió senzillament perquè és la seva opinió. La opinió no l’hem de confondre amb els nostres gustos o disgustos, les nostres filies o les nostres fòbies, és a dir, un periodisme és un punt de vista, perquè periodisme no és igual que informació. En aquesta etiqueta hi ha informació [assenyala l’etiqueta d’una beguda refrescant], però això no és periodisme. Quina és la diferència? Doncs, que el periodista explica, entre altres coses, per què passen les coses, i en el moment en que ho fa, ha de tenir en consideració diversos elements.

Canviant de tema: què et va fer abandonar les retransmissions esportives, per dedicar-te més a la informació general?

És una decisió molt explicable. Jo duia ja catorze anys fent informació esportiva, però, sobretot, és que duia entre mans el matí de Catalunya Ràdio, que és una feina molt exigent, i a la que havia de dedicar moltes hores. Ho vaig estar compatibilitzant durant sis mesos, però a partir d’un moment que ja va quedar clar que jo em faria càrrec del programa, ja em semblava que no podia continuar fent el futbol.

El futbol va ser una porta d’entrada a la ràdio i al periodisme?

Sí, però, home, jo vaig estar catorze anys fent informació esportiva. No ho vaig deixar com va passar la primera nòvia, com si diguéssim. I a mi m’encantava fer retransmissions esportives.

Ha canviat gaire Catalunya ràdio, des que hi ha els socialistes al govern?

Sí, és clar. Però, més que l’arribada del PSC, ha estat la nova llei la que ha fet canviat moltes coses a la corporació. Jo he estat al matí de Catalunya Ràdio amb un govern de CiU, i durant cinc anys amb el primer i segon govern tripartit, és a dir, amb tres governs diferents; per tant, des d’aquest punt de vista, no ha canviat res. Clar, després han canviat la llei, han canviat el director general, a aparegut una directora general i un president, un consell de govern de l’entitat, i això, evidentment, ha significat canvis. Altres coses han anat canviat pel pas del temps: teníem la Mònica Terribas davant la càmera i ara la tenim com a directora de TV3. En algunes coses s’ha canviat, i en altres, senzillament, s’ha evolucionat.

Ara has deixat els matins, i arrencaràs amb la corresponsalia a Washington: perquè aquest canvi?

Bé, quan vaig acabar de fer el matí, alguna cosa havia de fer i, les persones que estaven en disposició d’oferir-me la corresponsalia d’EE.UU., m’havien sentit dir, en més d’una ocasió, que era una cosa que em vindria de gust fer. Per tant, jo vaig rebre una proposta que havia ajudat a que se’m fes.

Entrant en política: creus que a Catalunya li convindria ser independent?

Aquesta és una pregunta molt complicada. Jo crec que a Catalunya li convenen altres coses abans que aquesta. Crec que Catalunya, en els últims anys, ha baixat una mica el llistó de la seva exigència i de la seva autoexigència. I, per tant, abans de posar-nos objectius tant finalistes com aquest, hauríem d’estar treballant perquè aquest país fos una miqueta més preparat.

I no creus que més que un objectiu finalista, la independència és un mitjà?

No ho sé. Jo el que dic és que independència és una paraula molt seriosa per fer-la servir alegrement, o per agitar-la com a bandera. Som conscients del que significa això? Per exemple els costos de transició, i no em refereixo només a costos econòmics, també costos nacionals. I després, la enorme responsabilitat que recauria sobre nosaltres. Si a vegades sembla que no siguem capaços de respondre a les responsabilitats més petites, sabríem ser dignes d’aquesta enorme responsabilitat? Bé, algú podria contestar: però no ho sabrem mai fins que no ho provem. Bé, doncs provem-ho, però no és aquesta la resposta. La cosa és: en aquest país, la gent com vosaltres què vol ser, funcionàri o empresàri? La gent està disposada a assumir riscos en la seva vida personal? La gent, quan veu un sud-americà, li parla en català o es passa immediatament al castellà? La gent té cura de la llengua que parla, té interès en aprendre altres idiomes? Jo crec que abans de proposar-nos objectius molt ambiciosos, perquè, vaja, jo crec que com a país no hi ha cosa més gran que la independència, hem de veure quina resposta estem donant com a societat a qüestions més del dia a dia. I, d’altra banda, no perdem de vista que la independència hi ha alguns problemes que, per si sola, no resol. Per exemple: Andorra, és un estat independent i hi tenen un problema amb el català pitjor que el nostra. La solució no està en els conceptes, sinó en les persones. I em temo que nosaltres, no estem disposats a fer una vida gaire independent.

Què n’esperes de la nova etapa de corresponsalia, que t’espera a Washington?

Bé, espero ser útil a la televisió pública de Catalunya i als seus telespectadors. Espero poder reflectir bé el que passa a EE.UU., el que es cou en aquell país, com és la vida d’aquella gent; en un moment molt important. Per un cantó hi ha una força negativa: la crisi, i el seu impacte. I, per l’altra, una força positiva que és l’enorme il·lusió i esperança que ha generat el Barack Obama. I aquesta topada de trens té alguna cosa d’espectacular. És un pols que s’està lliurant en aquest moment. I m’agradaria poder-ho explicar. Trobo que he tingut sort d’anar als EE.UU. just en aquest moment.

Creus que la nova generació que puja, està compromesa amb la causa catalana?

De fet, no crec que es pugui parlar de la nova generació que puja. Crec que Catalunya viu una vida una mica dual, és a dir, hi ha gent que no està gens preocupada per això –la majoria-, i una minoria que no és petita, però és una minoria, que està molt preocupada. Llavors, jo intueixo que vosaltres pertanyeu a aquesta minoria; però, en general, percebo, al dia a dia, i més en aquest període de dificultats econòmiques, un desig més gran de solucionar els problemes individuals, personals, econòmics, que de plantejaments de país.

I per últim: què et semblen iniciatives com el nostre blog?

Molt bé. A vegades, quan feia el programa al matí, la gent em deia: què podem fer pel país? Perquè vostè ja fa un programa de ràdio, però jo què puc fer? I jo sempre improvisava una resposta, que en el fons ja va deixar de ser improvisada que és que hem de fer molt bé cadascú el que sap fer i, si és possible, una mica més. Una mica més vol dir coses que no estan entre les teves obligacions professionals, però que les fas perquè creus que les has de fer. I, per tant, coses com ara vosaltres, que la vostra obligació és estudiar i que ara estigueu fent això, doncs em sembla molt bé, aquesta inquietud. I Us donaré un exemple, que és el de Pep Guardiola. Ell és una persona que fa la seva feina, i molt bé. I, a més a més, sense estridències, sense enfadar-se, amb molt bon estil, sense crear divisions i creant una admiració generalitzada, decideix que quan li preguntin en català, contestarà en català, allà on sigui. A Catalunya, o a Castella. Ell és l’entrenador del Barça i no en té l’obligació, però, en canvi, ha volgut marcar un estil. Doncs aquesta sensibilitat, de que tothom faci bé el que ha de fer i una mica més, jo crec que és la que ens pot portar molt lluny.

I, per curiositat: qui creus que pot fer la seva feina i una mica més els propers anys a Can Barça: Rosell, Soriano, o algú altre?

No ho sé molt bé, no. Al Rosell se li coneixen molts contactes en el món del futbol, en Soriano és un home de negocis, i, si en Sala Martín també es presentés, estaríem parlant d’un teòric de l’economia, però és molt d'hora per dir-ho. Clar, penseu que, en termes històrics, després d’aquesta temporada i el que pugui passar a la que ve, el president que vingui darrera ho tindrà molt difícil per igualar-ho.
.