CONVERSA AMB BERNAT DEDÉU

.

Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) és filòsof (llicenciat per la Universitat de Barcelona, amb estudis de màster a la New School For Social Research de Nova York), músic (Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona; especialitat en Guitarra Clàssica) i exerceix com a periodista.Ha estat corresponsal de la Cadena Ser, Rac1 i la

Revista Òpera Actual a Nova York.

...
...

Bernat Dedéu
Roger Cuscó

Es pot ser filòsof de professió?

.

No. De fet, justament per això vaig triar la filosofia, si es pot parlar de triar perquè el que fas a la vida sempre ho decideixes en calent. No es pot ser filòsof professional perquè la filosofia és tot el contrari d’una professió. Professionalitzar la filosofia és un error, perquè un filòsof és una persona que pensa, i mentres pensa no pot fer res, el que passa és que els filòsofs s’han de guanyar la vida, pel que han de fer altres coses.

Llavors, què et va portar a estudiar filosofia?
.

Dues coses. Primer, que era una cosa molt allunyada d’una professió. I segon, que la filosofia era la mare de totes les ciències humanes, és a dir, tota la literatura i tota la història es basava en preceptes filosòfics, i també hi vaig arribar per les dones. A mi m’encantava preguntar-li coses a les noies, era molt curiós, i el principi de la filosofia és la curiositat, tu començes preguntant-te: què fas? Qui ets? Cap on tires?
.

D’acord, llavors com valores la utilitat de la matèria de filosofia al batxillerat?

.

El problema que vaig veure a COU i a tercer, és que amb un any, pràcticament es volia donar tot el temari de la filosofia occidental. Clar, amb tant poc temps fer filòsofs d’una categoria tan bèstia era una absoluta bojeria. Ara, hi ha dues coses que són diferents i que es confonen. Una cosa és la història de la filosofia i l’altre és la filosofia. Un fiòsof ha de saber la història del pensament, almenys per no ser tant imbècil de creure que descobreixes alguna cosa que ja han dit només cent persones. Però, sobretot, la tasca de la filosofia, i aqui és on el batxillerat i sobretot la universitat sospèn, és pensar. La tasca de la filosofia, a Batxillerat, que és quan et començen a aflorar les preguntes, és donar-te estris i maneres per saber com vius i si el que penses que penses és el que penses honestament i si és correcte. És a dir, la filosofia no respon a si Déu existeix o no, perquè aquestes preguntes no es poden resoldre mai, t’ensenya com has de pensar i com has de viure si Déu existeix o si no existeix.
.
No respon tant a preguntes com ajuda a plantegar-te-les.
.

Evidentment, jo m’hi vaig trobar quan vaig acabar els quatre anys, era molt ‘empollon’, era pràcticament un obsés de la filosofia; vaig acabar que gairabé no en tenia ni puta idea de res. Perquè no havia tocat tots els autors, dels autors que havia tocat i en sabia més, no ho sabia tot. Evidentment. Quants llibres hi ha sobre Nietzsche? Milers. Hi ha un professor meu que diu que la carrera de filosofia t’ensenya quins llibres s’han de comprar a una llibreria, a tenir uns continguts mínimament humanistes. Però a nivell vital jo estava absolutament perdut, no sabia què collons fer. Era pràcticament més imbècil que quan vaig començar.
.

Amb tot el que has dit abans, quina opinió tens de l’actual sistema educatiu? És a dir, enlloc de fer-nos emmegatzemar aquesta veritat i escupir-la el dia de l’examen, doncs, s’hauria de fer pensar més?
.

Home, aquest model, que m’agradaria, implica un estudi molt personalitzat. Actualment, fem uns exàmens bàsicament basats en la memòria. Si jo vingués ara a donar-vos una classe de filosofia aquí, el primer que faria és agafar un llibre de secundària, miraria quin és el vostre temari, miraria què se suposa que us haig de donar i us ho donaria amb més o menys gràcia. Per tant, jo passaria d’uns apunts precedents, els llibres, a un apunts meus, després a uns apunts vostres, tres. A partir d’aquest tercer nivell d’apunts hi hauria un quart nivell d’apunts que és l’examen. Passariem per quatre canals. Llavors jo dic, perquè no vosaltres, que sóu els receptors d’aquest missatge, llegiu els llibres originals? I ens dediquem a la classe a parlar del què heu llegit, de si ho heu entès, de si ho heu estructurat bé. I podriem fer un tipus d’examen diferent, podria ser oral, per exemple.

.
Bé, canviant totalment de tema: Com valores els anys de govern del tripartit 0.1 i 0.2?

.

Home, són dos estadis molt diferents. Jo crec que el primer tripartit és una metàfora perfecte del maragallisme. El maragallisme a nivell de Catalunya és una gran oportunitat perduda, és a dir, el Maragall té una idea de canvi, que passa, per exemple, per una nova llei electoral catalana, que passa per la renovació del món educatiu, del món social català per fer-lo més participatiu. El primer Maragall és molt imaginatiu, el que passa és que perd les primeres eleccions i arriba a la presidència tard, i a partir d’aquí, així com a Barcelona varem veure el millor d’aquest caràcter improvitzador, content, desvordant, per desgràcia, a la generalitat veiem el pitjor. I al final, per mi, tot i que sóc un maragallista convençut, el veig d’una manera molt trista perquè en Maragall ha carregat tots els seus errors que, n’hi ha uns quants, només al seu partit.
El segon tripartit, el valoro com un govern de coalició que no ho és. Avui en dia, la maquinària socialista de poder és molt forta. I el soci que podria fer contrapès a una política socialista, que és esquerra, és un soci que té una postura d’oposició i no de govern, i per tant, si fa molt de govern li absorbeixen els vots des del poder, i si fa d’oposició li absorveixen els vots el contrapoder. Clar, es troba en una posició molt incòmode. Llavors... No sé com concebo els tripartits, no ho sé, perquè en general a Catalunya, i no sé si és bo o no, hem sento poc governat.

.

Poc governat?

.

Sí.. és una percepció purament personal. No veig que anem cap a un lloc en temes d’educació, en temes de medi ambient, em sembla que anem tapant forats. Potser és el que volem, i pot ser la culpa és de la gent que, com jo, contesta que se sent poc governat o no sap com la haurien de governar, però això forma part del tarannà català.

.

Llavors, en temes d’independència, com et posiciones?

.

Jo sóc una rara avis dins el món polític, i amb això bec del maragallisme i de Pi i Margall i dels persadors de la república. Jo crec que Espanya és el que ha estat sempre. I m’agradaria que fós el que ha estat sempre: una suma de regnes, Espanya era una suma de regnes i era una suma d’estats. I penso que Espanya aniria millor sent un estat federal i tenint una suma d’estats com té Alemanya. Per tant, independència? Sí, perquè el primer pas per federar uns estats és que un estat sigui independent. Això si, a mi em sembla que Catalunya i Espanya tenen una herència cultural comuna que s’ha de seguir, i avui en dia, econòmicament, a Espanya la necessitem com l’aire que respirem. A mi m’agradaria que no fós així, però la necessitem. I a més a més, tenint aquest model, apostaria per el ‘freakisme’ terrible, que seria divertidíssim, que ens podria portar a una situació de regnats, és a dir, no que fóssim un estat federal republicà sinó un estat federal amb diversos Reis. És a dir que tinguéssim un Rei català. I jo que sóc defensor de la monarquía, m’encantaria.
.

Monarquia sí?
.

Monarquia sí, sempre.

.

I amb quina utilitat?

.

La utilitat és cap, evidentment. D’aquí la seva utilitat, és a dir, la utilitat és que de tant en tant el president del govern que és una persona molt intel·ligent i molt preparada s’ha d’agenollar davant d’algú. I això és importantíssim.
.

Per conservar l’humilitat?

.

Evidentment, per conservar l’humilitat i per saber que hi ha un senyor que no és més llest, que no està més preparat, però és un senyor que mana per sang. I a mi això em sembla extraordinari. Hegel a la filosofia del dret ja ho diu, ell aposta per la monarquia parlamentaria per una cosa molt curiosa, diu que el poble realment sumat és molt difícil que tingui una voluntat, i que cal un ésser des de sobre que faci de punt de sutura d’aquesta voluntat. Diu: A vegades acusen al Rei que sigui imbècil, i continua: No, no, és igual que sigui imbècil! Perquè l’únic pel qual el volem, és perquè segelli aquesta voluntat. En casos com el nostra, això seria molt aplicable.

.

Molt bé, marxem de la política: Quin record tens de l’escola pia?

.

El millor possible. Jo he estudiat filosofia a les millors universitats del món, en diversos països del món i he vist professors de pràcticament totes les llengues i cultures; vaig tenir uns professors de batxillerat extraordinaris.

.

Algun professor et va marcar especialment?

.

Home, el Lluís Busquets em va ensenyar a escriure, el Manel Aro em va ensenyar a escriure. [enumeració de professors]. Recordo classes de filosofia boníssimes de l’Emili Boronat, però boníssimes, de primer nivell, de fet encara tinc els apunts i m’entretinc encara, de vegades, a veure’ls. És que no tinc una paraula dolenta, aquí m’ho vaig passar molt bé. Si escric i si em dedico a pensar és per això.
.
Els professors et van transmetre...

.

Bé, ara diré una cosa que direu que faig fatxenderia. Quan tu vas pel món, per aquest país tant petit, i veus gent com parla, els llibres i tal, dius: Tu has anat als escolapis, no? I es nota. No em feu dir en què es nota; es nota. L’altre dia parlava amb un amic d’incerta glòria, la novela del Sales, i per la manera de parlar dic: Tu on has estudiat? I havia estudiat al Balmes. Mostra d’això és que molts dels meus professors d’aqui ara són professors d’universitat. El Lluís Zabala, per exemple, gran professor de filosofia. Doncs, molts professors han estat professors d’universitat, i els comentaris de llibres que jo vaig fer amb el Lluís no els he tornat a fer. Jo aquí he passat els millors anys de la meva vida.

.

Parlant de la teva trajectària, m’han dit que has estat vivint a Nova York.

.

Quatre anys, sí. Home, cal anar a fora. I jo com que volia anar a estudiar a fora i volia anar als EE.UU. a estudiar filosofia, vaig decidir marxar a estudiar als EE.UU. on hi ha les millors universitats del món. No obstant, volia aprendre del carrer. Jo vaig aprendre dels meus mestres que la sabiesa està a les biblioteques però que també està a les botigues, al carrer amb la gent, i clar, no hi ha ciutat al món igual a Nova York. Cada carrer és un museu, cada barri és una ciutat, cada raça és una història, cada cantonada té un llibre que parla de les fotografies, de les exposicions. Han estat quatre anys doncs d’això, d’ímputs, de conaixences, de llibertat, de solitut, perquè també és una ciutat on estàs molt sol. I han estat uns anys presiosos on he estudiat, on he fet el burro, on m’he equivocat molt, he fet coses molt bé, he fet coses molt malament... Però a Nova York, vaja, jo penso que de ciutats maques n’hi han moltes, però de capitals del món n’hi han poques: Jerusalem, Nova York, ara Berlín una mica, d’aquí una mica les ciutats d’Àsia, i a aquests llocs, algú que vol dedicar-se a escriure, hi ha d’anar.

.

I com viu un filòsof que, com hem quedat, no pot viure de la filosofia? Com es guanya la vida?

.

Visc del periodisme. La relació amb el periodisme va ser, com moltes coses que m’han pasat, fruit de la casualitat. A mi m’agradava molt escriure, m’agradava molt xerrar i tal, i quan vaig acabar al COU, una noia un dia em va dir que li havia fallat un tertulià a la radio i jo estava amb un amic. I l’amic en qüestió va dir: El bernat! I un dia vaig anar a catalunya radio, i a partir d’aquí, bé, comences a conèixer gent i escrius aquí, escrius allà i mira. Col·laboro a la ràdio, a la televisió, i tinc la sort de viure, això sí, d’una professió, qué és la de periodista, o més que una professió, un ofici. I intento sempre fer de filòsof. Hi han llocs en que és més fàcil que altres.I per acabar.

.

Què en penses de La Querella?

.

Home, a mi internet em sembla una eina magnífica, i que la utilitzeu per dir el que penseu també. Jo si ho hagués intentat a l’època nostra no ho hagués fet. I per tant, la gent que expressa la seva opinió i que ho fa bé, a mi només em mareix respecte. Qualsevol cosa que sigui escriure i reflexionar és molt dura. Us diré una cosa que em va dir un mestre d’aquesta casa i tenia tota la raó, va dir: Si surts d’aquí sabent llegir i escriure, ets una perla. I això que sembla una tonteria és tant veritat! Perquè com deiem abans, la filosofia no és una professió, sinó una cosa per la qual t’hi has de deixar la vida. Per tant, tot això no és escriure amb un diari, és donar l’ànima en cada paraula que fas. Per tant, això em sembla de puta mare, ja ho pots posar al blog!

.