La Querella

Pilotes fora: no gràcies

2009-11-14T20:02:00.002+01:00

Potser em diran que els divuit anys és una etapa massa precoç per a mirar la teva vida als ulls i decidir el que vols ser, de fet ara mateix, al contrari del que pugui semblar lògic, el meu esquema mental sobre el que vull esdevenir és molt més caòtic que fa quatre mesos. Amb al grau ja iniciat i a ple rendiment, cada cop tinc menys clar que la meva vida hagi d'estar dedicada a la física. Amb això no vull dir que no m'agradi la física: m'apassiona, i per res del món abandonaria la carrera, però veig que l'hauré de complementar amb alguna de caràcter més social.

Ara bé, amb divuit anys que tinc, el que veig que s'ha de tenir clar és el que no vull ser: un mediocre. En una edat on el fantasma de la mediocritat recau sobre la majoria dels mortals portant-los a una vida fàcil i monòtona sense cap altre tipus d'aspiració que la d'arribar viu a fi de mes, ens hem d'intentar escapolir de l'ombra que cobreix la raça humana, fent-la dòcil i decadent. Per això, cada acció que realitzem com a persones l'hem d'intentar fer amb un tret distintiu, alguna cosa que sigui nostra, i es que la diferenciació de la resta no s'aconsegueix foradant-se parts del cos o entaforant-se pentinats estrafolaris, no. Hem de viure sempre amb el neguit d'entendre el que passa, estar avesats a ser interrogatius amb el món i amb nosaltres mateixos i aprendre a no llençar pilotes fora.

Ser lliures comporta ser responsable de les nostres accions i d'allò que ens envolta. Deixar de banda el: “he aprovat tres però me n'han suspès quatre”. Trobar culpables externs a la desgràcia pròpia és el més mediocre que hi ha en el món, i alhora el tret més comú de la joventut a la que pertanyo: gran aparador de la mediocritat mundial, potser només relegada per els governs socialistes que hem de patir.

Víctor Niubó Garcia (victorniubo@telefonica.net)

Mirar endavant en temps difícils

2009-11-06T16:18:00.002+01:00

Arriben dies convulsos, dies on és fàcil confondre l'enemic i trobar-lo a casa. Dies que intentaran aprofitar per debilitar-nos ara que érem forts. Dies on el més fàcil és intentar buscar la falsa estima d'algú que només ens vol per xuclar-nos la sang. Dies incerts, dies durs al cap i a la fi.

Ara bé, venen temps on el més difícil de fer, i potser el més important, és aprendre a recordar, però mirant endavant. Ser capaços d'ésser fidels amb tot aquell que ens ajudat a ser on som, però buscant noves fites que ens portaran irremeiablement a on hem de ser. La primera estació el tretze de desembre, després la claror.

Víctor Niubó Garcia (victorniubo@telefonica.net)

Donar la cara

2009-11-02T22:52:00.005+01:00

Pretòria segueix coent i courà als polítics catalans que veuen com d'escàndol en escàndol han perdut ja l'últim bri de suport que els queda de la societat civil. El poble català viu desenganyat davant d'un govern que sembla no tenir solucions per la que està caient i una oposició que ara que encapçala les enquestes sembla tenir com a únic objectiu salvar el cap. I es que Mas podria ser molt més punyent del que és amb un partit socialista que veu com la mà dreta de Zaragoza (veritable cap pensant del PSC) és imputada amb uns assumptes que encara ningú sembla tenir gaire clars però que fan pinta de gravíssims.

Per l'altra banda CDC també en té d'imputats, ara bé, cal recordar que els delictes que se'ls imputen a Prenafeta i Alavedra són delictes menors, que no sobrepassen el tràfic d'influències i el blanqueig de capital i que, en cap cas, s'han realitzat des de cap càrrec electe aconseguit per CiU. Davant d'això, dues preocupacions que em couen per a dins, la primera ja expressada ahir és el tracte humiliant que reben els dos històrics imputats de CiU.

La segona, i aquesta és nova, és que observo com poc a poc des de les files del PSC es comença a perfilar un cert desmarcament sobre els actes de Muñoz i companyia. Ja em perdonaran, però el PSC està implicat i fortament en Pretòria, el PSC hauria de tenir control sobre tot allò que es realitza des d'un consistori tan important com el de Santa Coloma, des de la Diputació de Barcelona etc. Socialistes catalans (o espanyols ja s'ho faran): vostès tenen responsabilitats i fortes aquí. Montilla, Zaragoza: han de donar la cara.

Víctor Niubó Garcia (victorniubo@telefonica.net)

Pujol calla

2009-11-01T18:25:00.002+01:00

D'entre tots els seguits de despropòsits que hem viscut aquest dies en conseqüència del cas Pretòria n'hi ha un que m'astora especialment: el silenci de Jordi Pujol. El mateix que va haver d'enfrenar-se a una querella fa tants anys, i que va tenir com a gran espatlla a la que recolzar-se al senyor Prenafeta, avui és incapaç de trencar el seu silenci en suport de dos membres històrics dels seus governs, els quals encara no són culpables de res (presumpció d'innocència si us plau).

Baltasar Garzón trepitja la reputació de dues persones que només pel que han sigut es mereixen quelcom més que l'escarni que suposa ser exhibits públicament emmanillats, quan ni als pitjors criminals se'ls reserva tal espectacle: els furgons policials solen entrar al pàrquing del tribunal superior de justícia. A CDC és limiten a suspendre de militància a Alavedra i Prenafeta, quina poca memòria que tenim quan les coses es giren, i vostè senyor Pujol a casa rentant la roba bruta, que si mai es demostra la innocència dels imputats ja sortirem a dir que el tracte va ser intolerable. No sé si ho recorda però la generalitat va començar sent només el senyor Prenafeta i vostè.

Víctor Niubó Garcia

Un somni fet realitat.

2009-10-11T23:16:00.003+02:00

Hem quedat al centre en una hora morta per xerrar. Està eufòric, se li obren noves vies. Ell més que ningú pot explicar com se’t gira la vida en qüestió d’un moment. Amb somriure d’orella a orella no para de parlar-me sobre les seves pretensions i desitjos en la nova etapa que se li obre.

Jo em limito a escoltar i alimentar somnis de joventut que es comencen a fer realitat. En acabat pago la cervesa que em pres, convido jo, avui s’ho mereix. Marxo i de camí cap a casa penso que per un cop a la vida s’ha premiat la perseverança i el treball ben fet. L’esforç, la bona feina, la capacitat de sacrifici, quins valors tan preuats i alhora tan poc comuns. Costa trobar gent que els pugui arreplegar tots, i avui estava davant d’un d’ells. No canviïs, arribaràs lluny, molt lluny.

Víctor Niubó Garcia

Tot torna.

2009-10-05T21:14:00.004+02:00

Dijous passat vaig quedar captivat pel programa del mestre Miquel Calçada, que viatjava a Londres tot buscant gent moderna, gent que ha marxat del nostre país buscant oportunitats de viure millor. Tots plegats, amb desigual sort potser, es pot dir que anaven tirant. Però bé el que em va captivar del programa no va ser això, si no que en la recerca de gent moderna, Calçada va anar a topar amb quatre artistes. Automàticament, el meu cap va pensar que no hi havia cosa més antiga i tradicional que fer art per resultar modern.

Tots els grans artistes de la història han estat uns moderns, uns avançats en el seu temps, uns “freaks” si volem tirar del neologisme. Fins i tot per a ser moderns recorrem a la tradició, quin gran oxímoron! De fet l'existència humana és un oxímoron per si mateixa, el de creure'ns tant importants i ser una minúcia en el pas del temps. I és que tot el que se'n va acaba tornant, excepte nosaltres.

Víctor Niubó Garcia

Salvem Rafa Mora

2009-09-22T18:47:00.002+02:00

Diuen que la televisió és el més fidel reflex dels gustos d'una societat que pot existir. Doncs bé, durant les últimes dates, si engeguem la caixa tonta, i més concretament ens situem a Telecinco (canal líder d'audiència a l'estat Espanyol) és molt probable que trobem a un personatge a mig camí entre home i ximpanze anomenat Rafa Mora, que fa les delícies dels teleespectador sempre amb una combinació entre misogínia, xul·leria i brutalitat verbal que no deixa a ningú indiferent (divendres passat amb deu segons d'estància en plató ja es va guanyar un rotund “gilipollas”, insult que subscriuria si no hagués estat encunyat per la sempre entranyable Belén Esteban, altre gran exemple de la cultura televisiva estatal).

Davant d'això hom pot limitar-se a riure's de com una productora s'aprofita d'un pobre desgraciat sense cultura ni enteniment per als seu lucre com a corporació, però jo vull anar més enllà: Rafa Mora, és el que el estat on ens veiem obligats a pertànyer vol veure, i alhora un clar exemple de la tristesa d'Espanya. Salvem-lo, no permetem que se'l deixin perdre, així si mai dubtem de les nostres conviccions nacionalistes, només caldrà sintonitzar Telecinco per a reafirmar-nos.

Víctor Niubó

Conversa amb Joan Ridao

2009-09-21T20:41:00.012+02:00

Joan Ridao i Martín (Rubí, 1967) és l'actual Secretari General d'ERC i portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats.

La seu nacional d’ERC s’entreveu a través d’un passatge, al carrer Calàbria número 166. Tot nou, oficial, implacable. Encaixa perfectament amb el partit, que viu una etapa de puixança, amb uns objectius ambiciosos. Ridao és al seu despatx, i ens rep cordialment. Proximitat i sinceritat. Seiem i comença la conversa. És el polític menys polític que he conegut, i se’l veu adient per a la feina que fa: intentar encabir en el caparró dels espanyols els problemes dels catalans. Santa paciència. Volem la idependència.

Diguim tres objectius principals d’ERC com formació política.

Bé, Esquerra és un partit de llarga tradició, fundat l’any 31, i es defineix bàsicament en funció de les seves sigles. És un partit d’esquerres, és un partit republicà i és un partit independentista. Quan parlem d’una esquerra, ens referim a una esquerra no dogmàtica; per tant, no és una esquerra de tradició marxista; és una esquerra moderna, transformadora, que fa compatible la justicia social amb els mecanismes d’una economia de mercat compatitiva. En segon lloc, republicà. Que no vol dir nomès de tradició antidinàstica, sinó des d’una prespectiva moderna, amb la defensa de valors com la llibertat, la justicia, el pluralisme polític etc. I el darrer, Catalunya, és evident: som un partit independentista. Un partit que abraça l’idependentisme a partir dels primers anys noranta. De matriu confederal en la seva fundació i en la seva refundació els anys setanta, durant la transició. Però que defensa la independència a partir de la consecució prèvia d’una majoria social i política, i a partir de l’exercici democràtic del dret a decidir.

Es pot dir que la tercera sigla passa per sobre la primera?

Jo crec que no, que són perfectament compatibles. La gràcia que té Esquerra –partit que constitueix el factor més renovador de la política catalana en aquests últims quinze-vint anys-, és que emergeix com a un partit obertament independentista i d’esquerra. I fer-ho compatible. Per exemple, quan nosaltres vam entrar al govern de la generalitat, a partir del període 2003-2004, es va dir: “Ara, l’eix social –o d’esquerres- desplaçarà l’eix nacional”. Però ha estat tot el contrari. L’eix nacional ha hegemonitzat l’agenda política durant sis o set anys perquè ERC ha posat sobre la taula debats com l’estatut o el finançament. I, si l’eix social té la importancia que té és perquè estem convençuts que l’objectiu polític final que és obtenir la plena sobirania, el dia de demà, no serà possible sense guanyar adhesions, simpaties i voluntats de molta gent –sobretot gent de la vella i de la nova immigració. I, per tant, la construcció nacional passa per ampliar la base social del catalanisme. I si no es fa amb polítiques socials potents, no es pot aconseguir.

“la gràcia d’Esquerra és ser obertament independentista i d’esquerres. I fer-ho compatible.”
.
Com valora els últims anys d’ERC en el govern, en relació als objectius del partit?
.
Jo crec que han estat anys molt excepcionals. La trajectòria del govern catalanista i d’esquerres primer, i el govern d’entesa després, no ha estat la trajectòria d’un govern normal que ha executat el seu programa de govern. Ha estat un moment històric, en que hem sacsejat tot el debat territorial. I el fet d’haver situat en el frontispici de l’actuació del govern l’increment de l’autogovern, aconseguir més poder polític, millor finançament -a través de l’estatut i el finançament-, ha condicionat tota aquesta etapa.
Nosaltres vam dissenyar una estratègia al 2003-2004 que passava, molt resumidament, per allargar la mà a la dreta espanyola, per transitar cap a un escenari de més poder polític (de més autogovern), a canvi d’un estatut potent i ambiciós. Aquest objectiu ha quedat obsolet, en la mesura que a l’altre banda no hi havia ningú; i per tant, la retallada de l’’estatut primer’, i una eventual retallada posterior del ‘estatut refrendat’ per part del tribunal constitucional, crec que marca el final d’una etapa i l’inici d’una etapa clarament post-autonomista.
.
L’objectiu, a partir d’ara, és, doncs, superar l’autonomisme.
.
El que et vull dir, en sintesi, és que a nosaltres ningú ens pot acusar de no haver-ho intentat. Nosaltres no hem fet política pels convençuts, per la parròquia. No hem apostat pel tot o res. Ni hem llençat el barret al foc a la primera de canvi, que és sovint l’acusació que es fa als independentistes. No. Ho hem intentat, però aquesta voluntat no ha anat endavant perquè, a l’altra banda, no hi ha hagut una interlocució que volgués fer possible el projecte de l’Espanya plural, que ha quedat amb un simple eslògan i no com una realitat.
Per altre banda, hi ha el perill de tornar a un escenari com el dels anys vuitanta: tornar a un catalanisme tronat i autonomista, com el que encarnava CiU en aquella etapa. I, per tant, la disjuntiva del pròxim cicle polític i electoral es plantegen: o tornar a aquella etapa, o continuar avançant de la mà, en aquest cas, d’ERC i altres forçes polítiques que així ho vulguin. Quan hagi caigut la màscara definitiva d’aquest estat autonomista, i molta gent de bona fe, autonomista i federalista creguin que el marc autonòmic no dóna més de si. Això és el que probablement passarà quan hi hagi la sentència del tribunal, abans de les eleccions al parlament de Catalunya.
.
Les consultes populars sobre la independència, com la d’arenys, són la punta de l’iceberg d’aquest canvi?
.
Jo crec que és el simptoma de la incertesa, la desorientació, i la manca d’un horitzó col·lectiu i il·lusionador, com va suposar l’estatut el 30 de setembre. I també la resposta davant d’un xoc de legitimitats que es pot produir quan el tribunal constitucional retalli, una vegada més, l’estatut. És, per tant, un fenomen que hem de seguir amb atenció. És un fenomen que també s’ha anat congriant al marge dels partits tradicionals; tot i que, evidentment, aquest fenomen de les consultes locals no podrà prosperar ni anar endavant si no és amb el concurs de les forçes polítiques com ERC. Pensa que Arenys de munt és un consistori amb 13 regidors, 11 dels quals són sobiranistes. Amb una presència molt important d’Esquerra que és la primera força política, i de convergència. Per tant, el cas d’Arenys que té el valor que té -si vols: testimonial-, dóna la raó als que pensen que la única manera d’avançar és aconseguir la majoria.
.
Com es pot traslladar, llavors, el cas d’Arenys a la política real?
.
Nosaltres estem convençuts que la majoria –independentista- l’hem d’aconseguir, perquè és inevitable per poder fer aquest plantejament. Aquesta majoria constatem que avui no existeix. Aleshores, hi ha dos coses a fer: la construcció nacional, que és un procés lent, que vol dir cohesionar al voltant de la identitat, llengua, cultura; hi ha molta gent que té pendent reconstruir la seva identitat, sobretot gent que ve de fora, i que s’ha d’incorporar a l’orgull de país. I això és important. Però en segon lloc: construir estat. I construir estat vol dir estructures pròpies d’estat o espais de sobirania. Vull dir, preparar les condicions objectives perquè des de Catalunya, quan es pugui tenir la majoria, hi hagi un desafiament o un embat a l’estat en les millors condicions. I això s’ha de fer, evidentment, des del govern de Catalunya. Des del govern de Catalunya es poden fer i es fan coses, des del punt de vista de les polítiques socials, des del punt de vista de la projecció exterior de Catalunya, de la cultura, de l’esport –amb el reconeixement de les seleccions esportives-, internacionalitzar l’economia, etc. I això, a més a més, no és incompatible amb fer política a Espanya. Jo sempre dic que, mentre a Espanya es coguin bona part dels problemes que tenim, i mentre a Espanya paguem impostos, hem d’exigir un tacte just i equitatiu. I, per tant, tot això és compatible.
.
La societat civil ha donat un toc d’atenció a la classe política?
.
Que hi hagi una fortalesa important en aquests moments de la societat civil, organitzada al voltant de moltes plataformes, etc. no s’ha de veure com un fracàs de la política tradicional, nomès. Sinó com un reforçament d’un dels nervis que té la nacio, que és la seva societat civil. Sempre ens hem ventat de tenir una societat molt potent al marge de les intitucions. És evident, però, que això és simptomàtic des del punt de vista de la creixent desafecció de molta gent cap a la política. I això és evident. Jo crec que això no es pot negar encara que ens costi d’admetre-ho. És evident que tota l’ensulsiada que hi ha hagut aquests últims anys amb la política catalana i espanyola, amb tot aquest debat territorial, ha erosionat molt. El fet que la gent no hagi percebut en diferents terrenys avenços, i tot plegat, ha pogut generar aquesta desafecció.
.
A part de la desafecció, que ha fet augmentar l’abstenció, Esquerra tem la fugida de votants cap a les formacions de CiU o Reagrupament?
.
Bé, falta un any per les eleccions, però de les últimes enquestes que hem vist, es veu com aquella desorientació que deia es transforma en molts interrogants, molts dubtes, moltes incògnites i molta gent que encara no manifesta la seva intencio de vot. I per tant, l’objectiu d’esquerra en aquests mesos que vénen és, lògicament, mirar de fidelitzar el seu electorat. Explicant o construint el relat d’aquests últims anys, explicant el balanç i l’obra de govern, que ara espero que tinguem l’oportunitat (no crec que s’hagi acabat el debat del finançament). I en tercer lloc, explicant també quina és l’estratègia de cara al futur. El què passa és que probablement el catalitzador d’aquesta estratègia, l’element que permetrà aquesta explicació, serà la sentència del tribunal que encara no coneixem. Jo crec que serà el certificat de defunció de l’Espanya plural, d’això que hauria pogut ser i no ha estat; i, per tant, el catalitzador d’aquesta estratègia futura.
.
“La sentència del tribunal serà el certificat de defunció de l’Espanya plural”
.
Ja ho has anat responent, però: un cop tinguem l’estat, quin projecte de país té Esquerra?
.
Sí. Això també serveix per la pregunta d’esquerra com a partit d’esquerres, etc. Clar, si Esquerra fos nomès un moviment o un partit independentista hauria de desaparèixer. No. Esquerra subsistirà, espero, com a partit degà de la política catalana una vegada hagim aconseguit un objectiu que no és l’únic objectiu que perseguim. Volem la independència, però també la justícia social i el benestar. Així doncs, som un partit d’esquerres, insisteixo, de vocació moderna, transformadora, no pas un partit d’esquerra tradicional dogmàtica caspós, com a vegades veiem en determinades socialdemocràcies, a Europa o inclús amb el mateix PSOE. Per tant, tenim un futur i un lloc, indiscutiblement, en aquest país.

El dia en que va canviar el món:

2009-09-12T13:17:00.002+02:00

Tot semblava indicar que l’onze de setembre del 2001 seria un dimarts com qualsevol altre a la ciutat de Nova York. El sol sortia darrera del districte de Brooklin il•luminant l’illa de Manhattan, el cel era blau cristal•lí, i com qualsevol altre dia el districte financer començava a omplir-se de treballadors que anaven a feinejar.

Eren les 8:46am (ET) quan va sentir-se un soroll esfereïdor per tota la ciutat, un avió de la companyia American Airlines s’estavella contra la Torre Nord del World Trade Center. Quan tothom creia que hi havia hagut un accident aeri horrible un segon avió de la United Airlines col•lisiona contra la torre sud(9:03am). Ara ja no queda cap dubte, els Estats Units d’Amèrica estan essent atacats!

Hi ha una ràpida i coordinada actuació dels equips d’emergències de tota la ciutat; bombers, policies i personal sanitari col•labora i treballa al 100%. Tot i el risc que comportava, els equips de rescat van entrar a les torres per rescatar al màxim nombre de persones i per intentar apagar els focs. Van haver de pujar uns 70 pisos corrent per les escales dels edificis tot i sabent que hi havia el rics que l’estructura cedís.

9:37am, el vol d’ American Airlines 77 impacta contra el mur oest del Pentàgon. Tot el país està en alerta per l’amenaça imminent d’un quart avió segrestat i d’un altre atac.

A les 9:58, al World Trade Center, succeeix el pitjor que podia passar, la Torre Sud es desploma sencera com un dominó. Tot i aquest fet, els bombers de la ciutat de Nova York i la resta de personal de rescat segueixen entrant a la Torre Nord per a treure’n el major nombre de persones possible, tot i l’elevada probabilitat que aquest edifici també caigués. El caos s’apodera de la ciutat, el pols i el fum comencen a ocupar els carrers.

A les 10:03 el vol de United 93 s’estavella a l’estat de Pensylvania.

10:28, la Torre Nord es desploma com la primera. La ciutat es plena de fum i pols, els carrers del voltant del que fins aleshores havia estat el World Trade Center comencen a ser la via de fugida dels supervivents i ferits. El caos i el pànic són per tot arreu.

Després que caiguessin les Torres Bessones els equips de rescat van continuar treballant nit i dia per trobar supervivents, centenars de voluntaris, membres de l’exèrcit, bombers i policies de tots els estats van sumar-se a les tasques de recerca.

Tot i els esforços sobre-humans que van fer els serveis d’emergències de Nova York i dels Estats Units varen morir vora 3.000 persones en tots els atacs de l’onze de setembre, entre ells 343 bombers, 23 policies, 3 de personal sanitari i 37 membres de la policia portuària. Aquests són els verdaders herois, la gent que va entrar als edificis tot i sabent que es podien esfondrar en qualsevol moment, les persones que van complir amb el seu deure sense dubtar per servir als ciutadans!

L’onze de setembre de l’any 2001 va ser un dia històric, el canvi de l’edat contemporània a una nova era en la història del global. De fet després del major atac sofert sobre terra americà el món no és el mateix que abans.

Ahir van fer 8 anys dels atacs al World Trade Center i al Pentàgon però jo ho recordo com si fos ahir, veure les imatges en directe pel telenotícies de com impactava el segon avió i com es desplomaven les torres serà una cosa que mai oblidaré, mai!.

La solució és pactar

2009-07-30T19:06:00.004+02:00

No hi ha una altra, així s'han acabat tots els comflictes armats del món, i així s'acabarà aquest. L'intent dels partits centralistes d'ignorar un 10% de la societat basca i de retruc l'opinió general del poble d'Euskadi ha estat infructós i ho serà sempre, l'únic que ha fet és enfurismar més els sectors radicals del separatisme basc, i això no beneficia a ningú.

No ens enganyem una organització que fa un mes és pràcticament decapitada i a dia d'avui és capaç de colocar tres bombes té unes arrels molt fortes, i mai serà desarticulada del tot. La solució és un gran pacte, que ha de venir moderat des d'algú agè al comflicte i en el que es pugui asdcriure tothom que sigui basc, des de Savater a Otegi, sense ignorar a ningú. I en això de parlar-ne els sectors nacionalistes bascos sempre han estat bastant més predisposats que els espanyols, potser perquè ja parteixen amb clar desavantatge des de línia de sortida.

Entrevista completa al M.H. Jordi Pujol i Soley

2009-07-09T10:53:00.004+02:00

.
Creus que els polítics que tenim actualment tenen el mateix nivell, quant a formació, entitat, seriositat, que els de la transició?

És molt difícil fer aquesta comparació, perquè les circumstàncies són molt diferents. Per una banda, la transició era una època més difícil i molt més arriscada que ara. I per l’altra, precisament pel risc que hi havia; per la dificultat, això ajudava a que hi hagués un esforç de molta gent i una exigència més gran que no pas ara. Ara, les circumstàncies són més fàcils, el nivell de vida del país és molt més alt, s’ha crescut, tot està obert, hi ha molta més seguretat en el camp social, etcètera, però això mateix, en canvi, fa que aquell esperit d’exigència, aquella sensació que ens hi jugàvem molt i que, segons com fèiem les coses, tot allò s’aniria en orris, no hi és. Això per una banda facilita les coses, però per l’altre les dificulta. O sia, jo crec que són dos moments tant diferents que és difícil fer una comparació.

I són aquestes circumstàncies actuals les que fan perdre credibilitat als polítics actuals?

Els polítics poden haver perdut credibilitat perquè es pot considerar que les coses de vegades no les han fet prou bé. Però també poden perdre credibilitat perquè hi va haver una època en que la societat estava molt pendent de que els polítics resolguessin bé els problemes i, per tant, s’interessava més, donava més suport, col·laborava més. Ara, en general, bé, ara no, però fins fa un any, la gent estava tranquil·la, tot anava bé, no s’interessava gaire per la cosa política, i això també ha perjudicat la qualitat de la política. Però ara, la gent, s’ha d’adonar que tant des d’un punt de vista polític, econòmic i social, com, en el cas concret de Catalunya, des d’un punt de vista nacional, les coses han empitjorat i, per tant, caldrà que tothom, la societat civil però també els polítics, tornin a tenir una actitud molt més compromesa i molt més seriosa: ara hi ha menys seriositat que abans. No pas només per part dels polítics, sinó també per part de la societat. Seriositat. La gent ja no és tant seriosa com abans; la gent, i els polítics tampoc. Però és lògic, perquè la gent i els polítics van lligats.

D’acord. I ara que ja fa uns anys que s’ha enretirat de la política, com es viu el deixar un càrreg tant important?

Home, de responsabilitat sempre se’n té, poca o molta. Una de les responsabilitats que té un expresident, i més jo que he estat president durant 23 anys, he estat fundador del meu partit i he tingut un joc polític important, és no fer nosa als que vénen darrera. Aquesta és la principal preocupació. I ha de veure com, sense fer nosa, és capaç de fer coses que segueixin sent útils pel país: jo m’he enretirat de la política, però no m’he enretirat del país.

Canviant de tema: la ‘casa gran del catalanisme’ que proposa convergència, si realment és fa tant ‘gran’, no corre el perill d’esdevenir heterogènia i un galliner, com el tripartit?

Bé, com t’he dit, si vols parlar de convergència, vés a veure en Mas. Però ja que em plantejes aquest tema, i em parles de convergència, et diré que, de fet, covergència i un determinat concepte del catalanisme sempre ha mirat d’incloure-hi gent diversa. Gent diversa, però amb punts en comú que els permetessin treballar conjuntament. Per exemple: a convergència, ja no a CiU, sino a CDC mateix, hi ha gent democratocristiana, socialdemòcrata, liberal, gent més de dretes, gent més d’esquerres; però, ho són d’una manera que els permet trobar, entre ells, punts de contacte, perquè hi ha una cosa que ho relliga,tot això, que és el catalanisme. I la casa gran no és convergència; la casa gran ha de ser més que convergència. Mireu: un joc de cartes. Són 48 cartes, totes diferents; les poses sobre la taula, escampades. No hi ha res a fer. Però si tu aconsegueixes, no que es posin totes una sobre l’altra –això no ho aconseguiràs pas tant facilment-, sinó que coincideixin en un punt, i hi passes una agulla, tens un cos sòlid, que en un moment determinat, un moment de perill o de molta tensió, es reagrupa, m’explico?

Sí, però falta saber, exactament, què hi ha d’haver a l’agulla, a la zona coincident.

Bàsicament és el concepte de país, la idea de país: hem de fer un país. Hem de fer un país que hi càpiga tothom, incusiu, integrador, orientat cap al progrés. Un país que vulgui anar-se posant al dia, que vulgui créixer. Un país que s’estructuri d’una manera justa: hem de fer un país que valgui la pena. Des d’un punt de vista patriòtic, des d’un punt de vista polític, des d’un punt de vista social, i des d’un punt de vista econòmic.

Bé, això serà una difícil d’aconseguir si no s’ajunten els partits catalanistes de Catalunya...

Bé, vosaltres em pregunteu què és la idea de pal de paller, i, realment, la idea de pal de paller ha estat molt eficaç i ha integrat a molta gent; encara ara, convergència, quan tothom deia que quan deixés el govern es desferia, és el partit més fort del parlament de Catalunya. I és per això mateix: perquè agrupa gent diversa.

Com hauria de reaccionar la societat catalana si el tribunal constitucional tomba l’estatut?

Aquesta és una d’aquestes altres coses les quals no em pertoca comentar, almenys políticament. Els partits polítics hauran de prendre aquest protagonisme, i aquesta iniciativa. I es clar, dependrà molt, també, de què passi. Si toquen temes fonamentals, com pot ser el finançament, que el deixen molt mal resolt, o bé un tema tant fonamental per nosaltres com és la llengua, o altres temes com ara un que és capital per Catalunya que és la immigració, o en certs aspectes de l’economia catalana, la competència de la generalitat amb les caixes; si això ho toquessin, jo crec que hi hauria d’haver, a Catalunya, una reacció popular, intel·lectual, mediàtica, etcètera, molt potent. Ara, per una banda, al país se li ha de fer entendre que ha de reaccionar, i per l’altra, algunes propostes conctretes les hauran de fer els partits polítics.

Quin dels dos tripartits que hem tingut l’ha convençut més?

Cap.

Molt bé. Creu que el debat polític català hauria de ser entre unionistes i independentistes o entre dretes i esquerres?

No, això em sembla un mal plantejament. Primera, sempre hi pot haver gent més de dretes i gent més d’esquerres, això forma part de la naturalesa de la pròpia societat, i és lògic que la gent s’hi inclini. Però també és evident que en un país com Catalunya, que és un país que ha d’acabar de guanyar poder, ha d’acabar de guanyar reconeixement i, diguem-ne, força com a país i com a nació, hi ha gent que en vol més i en vol menys, i, per tant, també és vàlid que hi hagi aquestes dues maneres de veure les coses. Per a mi, naturalment, la diferència entre els catalanistes i els no catalanistes, els nacionalistes i els no nacionalistes és molt important, sense treure importància al tema de dretes i esquerres. Val a dir que, això de dretes i esquerres, de vegades és molt relatiu, ja que de vegades hi han partits de dretes que fan polítiques d’esquerres, i partits d’esquerres que fan polítiques de dretes; sobretot partits d’esquerres que fan polítiques de dretes. Però, dintre del camp nacionalista, no em sembla bé aquesta divisió entre unionistes i independentistes, perquè acaba d’embolicar la troca, ho acaba de complicar.
Jo crec, simplement, que hi ha altra gent que, en graus diversos, demana una autonomia àmplia per Catalunya, i, en realitat, moltes vegades, els independentistes, haurien de donar suport a aquests plantejaments, perquè saben perfectament que no aconseguiran la independència demà passat. I, mentrestant, necessitem un país que salvi la llengua, que la tenim amenaçada, que salvi la nostra cultura, que faci que el país no es divideixi, no s’esberli, en un moment en que hi ha tanta immigració dels anys 50, 60 i 70, que hi ha tanta immigració dels filipins fins als bolivians. En un país on hi ha tanta heterogeneïtat, és molt fonamental, en nom del catalanisme, no en nom de dretes ni esquerres, en nom del catalanisme, la necessitat d’unir-se en un sol poble, tant com sigui possible. I aquesta és la feina que hi ha. I a mi, aleshores, segons quines proclames independentistes, o bé, segons quines proclames de dretes o d’esquerres, em sembla que no ajuden a això, a actuar de manera que tothom es pugui sentir membre de Catalunya, que pensi que Catalunya pot ser el seu país o que almenys pot ser el país dels seus fills o els seus néts.

En els seus escrits de presó Des dels turons, a l’altra banda del riu, fent referència les polítiques catalanistes que defensa, escriu que el nostre « és un camí del qual els homes com jo probablement no arribarem al final. Com el noi de la tribu que volia travessar el desert cap el mar. I que no hi va arribar. Però que abans de ser empresonat i morir en el clot va deixar una bona restallera de petjades en la sorra, que assenyalaven la direcció del mar, del mar i de la llibertat». Aquest mar i aquesta llibertat són la independència de Catalunya?

Jo, aquest llibre el vaig escriure quan vaig estar a la presó i tenia 31 anys; ara bé, de molt abans, des que em vaig enamorar del meu país, perquè servidor em vaig enamorar de Catalunya, normalment no feia ni he fet un plantejament independentista. I aquesta és la realitat; és a dir, he fet un plantejament de dir: jo vull que Catalunya, pel que fa a la llengua, la cultura, les seves institucions i la seva organització interior arribi a una majoria d’edat, amb la qual hem de tenir la possibilitat de dur a terme una política econòmica i una política social, que faciliti la integració de la gent que ve de fora, etcètera. Si podem fer totes aquestes coses dintre del marc espanyol, doncs les fem dintre del marc espanyol. En algun moment, aquests últims anys, en part, això, ho havíem aconseguit. Ara, en aquests moments, estem passant un moment una mica difícil, en el qual hi ha el perill de tornar una mica endarrere. Aleshores, jo entenc perfectament i, seria una interpretació vàlida i correcta, el qui digui: bé, “el mar llunyà” de què parlava, pot ser la independència. Evidentment. Ara, potser no ho serà, la independència. I jo, dintre les meves possibilitats i del que jo podia fer, doncs, he optat per allò que deia abans. No he reclamat al independència, però he reclamat una Catalunya molt més respectada i molt més lliure, i amb moltes més possibilitats de les que té. I repeteixo: en aquests últims anys no hem avançat, però el conjunt dels últims 20, 30, 40 anys sí que ho hem fet. I no amago que ara tornem a estar en un moment en què fàcilment podríem tornar endarrere.

Per què no va collar més el PP durant el seu mandat?

Doncs bé, per varis motius. Primera, perquè el PP tenia majoria absoluta. I nosaltres no tenia majoria absoluta, ni a Catalunya. Nosaltres, CiU, no erem decisius, no podíem obligar, i els altres tenien una capacitat de pressió sobre nosaltres. Tot i així vem pressionar fort, ja sigui al PSOE l’any 93, com el PP l’any 96. En vem treure un benefici important. L’any 2000, també en vem treure; vem treure més diners, que els mossos d’esquadra controlessin les carreteres, per exemple, i en vem treure tota una sèrie de coses. Però totes les que voliem no podiem, perquè estavem en una situació de feblesa. Ells tenien majoria absoluta; nosaltres no. Ara se’l pot forçar més al PSOE perquè tenim un estatut nou. Si no ens el destrossen totalment, tenim un estatut nou. Ara, qui té capacitat de presionar el PSOE és, sobretot, el PSC, perquè el PSC té 25 diputats a Madrid que són desicius. Si el señor Montilla li digués al señor Rodríguez Zapatero: o rebem un bon finançament, o els nostres diputats no us voten, en Rodríguez Zapatero hauria de pagar, i hauria d’accedir a les peticions de la Generalitat de Catalunya. Però aquesta no és la situació, jo estava en situació de molta inferioritat.

President, i què en pensa del jovent que puja ara?

Bé, fixeu-vos en un país, un poble, com el mar. Al mar hi han onades. Ve una onada i fa la feina que ha de fer, arriba fins on ha arribat, remou tot el que ha de remoure, arriba a la platja, s’aplana i es mor. Imagineu-vos que jo formo part d’una onada que en aquests moments, ja s’ha aplanat molt i s’està acabant. Però darrera una onada en ve una altra i una altra... I hi han onades grosses, i hi han onades petites. Hi han onades que fan feina i d’altres que gairabé no es noten. I això són les generacions. Ara ve la vostra onada, arriba el vostre moment. La vostra onada pot ser una onada d’aquestes que no es noten, que arriba a la platja gairebé morta i esllanguida, o bé pot ser una onada potent, d’aquestes que arriben set o vuit metros més endins del sorral. I això és cosa vostra. Ara bé, vosaltres sou una joventut més preparada que nosaltres. Malgrat el que es digui de l’ensenyament, vosaltres esteu més ben preparats que no estàvem nosaltres. I aleshores, el que cal és que tingueu un sentit de responsabilitat. Vull dir: ara ve la vostra hora. La vostra onada potser que no entri immediatament en combat, perquè encara n’hi han unes altres que us precedeixen, però, de fet, hi comença a entrar. I d’això n’heu de tenir consciència. I de cara a això, us he de dir dues coses: que no tingueu por i que us esforceu. Hi ha hagut gent que ha viscut èpoques més difícils. Aquest llibre que m’heu citat el vaig escriure a la presó: vosaltres no hi anireu a la presó. Jo he passat èpoques en que la gent passava gana o en el que hi havia molta repressió. Tingueu en compte que allò que és massa fàcil també pot ser un inconvenient. Quan les coses són massa fàcils la gent de vegades s’estova, i això és el que heu de mirar vosaltres de no fer: estovar-vos. Per tant, no tingueu por, tingueu confiança en vosaltres mateixos, practiqueu allò que se’n diu ‘la moral de l’esforç’. Les coses no es regalen. I bé, no penseu, tampoc, que les coses es guanyen d’una manera immediata.
.

CONVERSA AMB ANTONI BASSAS

2009-07-05T10:56:00.003+02:00

Quina opinió general en tens dels mitjans de comunicació catalans?

Bé, als mitjans de comunicació catalans els passa el mateix que als de la resta del món que és que estan molt afectats per la crisi econòmica. En aquests moments, hi han acomiadaments massius a diaris com la Vanguardia o el Periódico. No és un bon moment per la professió, però ja hi havia una crisi prèvia a aquesta, que és una crisi de model. Els periodistes hem pensat, cada vegada més, que havíem d’escriure segons els interessos de la nostra empresa i em oblidat els interessos de la gent, de la societat. I això fa que bona part de l’interès per comunicar-se s’hagi desplaçat dels mitjans convencionals, sobretot de la premsa escrita però també de la televisió, cap a Internet. La radio no ho ha patit tant; ha quedat com un reducte una mica més lliure, potser perquè hi intervé menys gent i perquè el factor del periodista individual pesa molt, i llavors, la gent pot identificar credibilitat en un determinat nom. Però, en general, tenim un problema de credibilitat. Els mitjans de comunicació catalans i els de tot el món. I això fa que, gent com ara vosaltres, hagi volgut fer ús de la llibertat tecnològica que tenim ara, i hagi fet un pas en el trencament del que en podríem dir: el monopoli de l’emissor. Abans, els que explicàvem el que passava érem nosaltres. Ara, tothom pot explicar el que passa.

Llavors, aquesta falta de credibilitat a què es deu, exactament?

A això que et dic, a que la gent ha començat a considerar que la nostra feina respon a interessos polítics i a interessos privats.

I no hi intervé, també, el fet que es pretén informar partint d’una falsa imparcialitat, prenent partit sense declarar-ho obertament?

Bé, jo crec que el problema és haver fet contingut que interessin a la gent, i, potser, fa molt temps que parlem i escrivim pel poder polític i econòmic i no per la gent.

El periodista, doncs, no pot expressar el que realment pensa?

Jo crec que al periodista no el paguen per dir el que pensa. D’entrada el paguen per pensar el que diu. És a dir, quan parlem de la llibertat d’opinió, no parlem de la opinió que donaríem en un bar o en uns amics. Un periodista el que ha de fer és ajudar a enfocar la realitat, ha d’ajudar a interpretar-la a la gent, l’ha d’interpretar, ha de donar elements per a la seva comprensió. Llavors, tu, en funció dels elements que triïs i els enfocaments que facis, en certa manera, ja estaràs opinant. És fonamental que un periodista tingui un punt de vista. Si no hi ha punt de vista, no hi ha periodisme, però el que no pot donar és la seva opinió senzillament perquè és la seva opinió. La opinió no l’hem de confondre amb els nostres gustos o disgustos, les nostres filies o les nostres fòbies, és a dir, un periodisme és un punt de vista, perquè periodisme no és igual que informació. En aquesta etiqueta hi ha informació [assenyala l’etiqueta d’una beguda refrescant], però això no és periodisme. Quina és la diferència? Doncs, que el periodista explica, entre altres coses, per què passen les coses, i en el moment en que ho fa, ha de tenir en consideració diversos elements.

Canviant de tema: què et va fer abandonar les retransmissions esportives, per dedicar-te més a la informació general?

És una decisió molt explicable. Jo duia ja catorze anys fent informació esportiva, però, sobretot, és que duia entre mans el matí de Catalunya Ràdio, que és una feina molt exigent, i a la que havia de dedicar moltes hores. Ho vaig estar compatibilitzant durant sis mesos, però a partir d’un moment que ja va quedar clar que jo em faria càrrec del programa, ja em semblava que no podia continuar fent el futbol.

El futbol va ser una porta d’entrada a la ràdio i al periodisme?

Sí, però, home, jo vaig estar catorze anys fent informació esportiva. No ho vaig deixar com va passar la primera nòvia, com si diguéssim. I a mi m’encantava fer retransmissions esportives.

Ha canviat gaire Catalunya ràdio, des que hi ha els socialistes al govern?

Sí, és clar. Però, més que l’arribada del PSC, ha estat la nova llei la que ha fet canviat moltes coses a la corporació. Jo he estat al matí de Catalunya Ràdio amb un govern de CiU, i durant cinc anys amb el primer i segon govern tripartit, és a dir, amb tres governs diferents; per tant, des d’aquest punt de vista, no ha canviat res. Clar, després han canviat la llei, han canviat el director general, a aparegut una directora general i un president, un consell de govern de l’entitat, i això, evidentment, ha significat canvis. Altres coses han anat canviat pel pas del temps: teníem la Mònica Terribas davant la càmera i ara la tenim com a directora de TV3. En algunes coses s’ha canviat, i en altres, senzillament, s’ha evolucionat.

Ara has deixat els matins, i arrencaràs amb la corresponsalia a Washington: perquè aquest canvi?

Bé, quan vaig acabar de fer el matí, alguna cosa havia de fer i, les persones que estaven en disposició d’oferir-me la corresponsalia d’EE.UU., m’havien sentit dir, en més d’una ocasió, que era una cosa que em vindria de gust fer. Per tant, jo vaig rebre una proposta que havia ajudat a que se’m fes.

Entrant en política: creus que a Catalunya li convindria ser independent?

Aquesta és una pregunta molt complicada. Jo crec que a Catalunya li convenen altres coses abans que aquesta. Crec que Catalunya, en els últims anys, ha baixat una mica el llistó de la seva exigència i de la seva autoexigència. I, per tant, abans de posar-nos objectius tant finalistes com aquest, hauríem d’estar treballant perquè aquest país fos una miqueta més preparat.

I no creus que més que un objectiu finalista, la independència és un mitjà?

No ho sé. Jo el que dic és que independència és una paraula molt seriosa per fer-la servir alegrement, o per agitar-la com a bandera. Som conscients del que significa això? Per exemple els costos de transició, i no em refereixo només a costos econòmics, també costos nacionals. I després, la enorme responsabilitat que recauria sobre nosaltres. Si a vegades sembla que no siguem capaços de respondre a les responsabilitats més petites, sabríem ser dignes d’aquesta enorme responsabilitat? Bé, algú podria contestar: però no ho sabrem mai fins que no ho provem. Bé, doncs provem-ho, però no és aquesta la resposta. La cosa és: en aquest país, la gent com vosaltres què vol ser, funcionàri o empresàri? La gent està disposada a assumir riscos en la seva vida personal? La gent, quan veu un sud-americà, li parla en català o es passa immediatament al castellà? La gent té cura de la llengua que parla, té interès en aprendre altres idiomes? Jo crec que abans de proposar-nos objectius molt ambiciosos, perquè, vaja, jo crec que com a país no hi ha cosa més gran que la independència, hem de veure quina resposta estem donant com a societat a qüestions més del dia a dia. I, d’altra banda, no perdem de vista que la independència hi ha alguns problemes que, per si sola, no resol. Per exemple: Andorra, és un estat independent i hi tenen un problema amb el català pitjor que el nostra. La solució no està en els conceptes, sinó en les persones. I em temo que nosaltres, no estem disposats a fer una vida gaire independent.

Què n’esperes de la nova etapa de corresponsalia, que t’espera a Washington?

Bé, espero ser útil a la televisió pública de Catalunya i als seus telespectadors. Espero poder reflectir bé el que passa a EE.UU., el que es cou en aquell país, com és la vida d’aquella gent; en un moment molt important. Per un cantó hi ha una força negativa: la crisi, i el seu impacte. I, per l’altra, una força positiva que és l’enorme il·lusió i esperança que ha generat el Barack Obama. I aquesta topada de trens té alguna cosa d’espectacular. És un pols que s’està lliurant en aquest moment. I m’agradaria poder-ho explicar. Trobo que he tingut sort d’anar als EE.UU. just en aquest moment.

Creus que la nova generació que puja, està compromesa amb la causa catalana?

De fet, no crec que es pugui parlar de la nova generació que puja. Crec que Catalunya viu una vida una mica dual, és a dir, hi ha gent que no està gens preocupada per això –la majoria-, i una minoria que no és petita, però és una minoria, que està molt preocupada. Llavors, jo intueixo que vosaltres pertanyeu a aquesta minoria; però, en general, percebo, al dia a dia, i més en aquest període de dificultats econòmiques, un desig més gran de solucionar els problemes individuals, personals, econòmics, que de plantejaments de país.

I per últim: què et semblen iniciatives com el nostre blog?

Molt bé. A vegades, quan feia el programa al matí, la gent em deia: què podem fer pel país? Perquè vostè ja fa un programa de ràdio, però jo què puc fer? I jo sempre improvisava una resposta, que en el fons ja va deixar de ser improvisada que és que hem de fer molt bé cadascú el que sap fer i, si és possible, una mica més. Una mica més vol dir coses que no estan entre les teves obligacions professionals, però que les fas perquè creus que les has de fer. I, per tant, coses com ara vosaltres, que la vostra obligació és estudiar i que ara estigueu fent això, doncs em sembla molt bé, aquesta inquietud. I Us donaré un exemple, que és el de Pep Guardiola. Ell és una persona que fa la seva feina, i molt bé. I, a més a més, sense estridències, sense enfadar-se, amb molt bon estil, sense crear divisions i creant una admiració generalitzada, decideix que quan li preguntin en català, contestarà en català, allà on sigui. A Catalunya, o a Castella. Ell és l’entrenador del Barça i no en té l’obligació, però, en canvi, ha volgut marcar un estil. Doncs aquesta sensibilitat, de que tothom faci bé el que ha de fer i una mica més, jo crec que és la que ens pot portar molt lluny.

I, per curiositat: qui creus que pot fer la seva feina i una mica més els propers anys a Can Barça: Rosell, Soriano, o algú altre?

No ho sé molt bé, no. Al Rosell se li coneixen molts contactes en el món del futbol, en Soriano és un home de negocis, i, si en Sala Martín també es presentés, estaríem parlant d’un teòric de l’economia, però és molt d'hora per dir-ho. Clar, penseu que, en termes històrics, després d’aquesta temporada i el que pugui passar a la que ve, el president que vingui darrera ho tindrà molt difícil per igualar-ho.
.

Reportatge de La Querella i Jordi Pujol per a la revista Espi@dimonis de l'EPNS

2009-05-21T16:15:00.013+02:00

.
El nostre blog de debat “La Querella”

Diuen que la millor manera d’aprendre a escriure bé és escriure. I fer-ho molt. I el motiu que empeny a escriure ha de remetre a la voluntat d’expressar una opinió. També és sabut que la millor manera de forjar una opinió sòlida és contrastant diversos punts de vista. Amb aquesta voluntat cal entendre la creació del blog de debat: La Querella. El blog ha estat creat pel Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i un servidor,i, per entendre més bé el nostre propòsit, és interessant donar un cop d’ull a la definició de la mateixa paraula querella, segons l’Enciclopèdia catalana:

«querella f 1 Discòrdia entre dues o més persones que emmena queixes i retrets recíprocs. 2 Acusació escrita, presentada davant el jutge contra algú que hom fa reu d’un delicte que l’agreujat demana que sigui castigat i perseguit. »

La primera accepció fa referència al que hem comentat del debat i el contrast d’opinions. Nosaltres sóm els que hem obert la persiana, però, ara, vosaltres heu d’entrar, remenar i aprofitar la ocasió per demostrar que les noves generacions som capaces de rellevar a les actuals, de donar la nostra opinió i de construir la nova realitat del nostre present.
La segona accepció és més punyent, referida a l’especialitat del dret processal. En aquesta segona accepció, vosaltres serieu els ‘jutges’, i nosaltres els ‘agreujats’. El ‘delicte’ és d’allò més variat, perquè depèn del que l’actualitat ens depara. Hem tractat temes polítics, econòmics, filosòfics, i de molt diversa índole, amb un èxit notable: uns 9 comentaris i 190 visites diàries.

La Querella és, en part, un complement i un eixamplament dels estudis tudi que es duen a terme a l’escola. Un complement que posa el punt de mira en el món vist pels joves, és a dir al món en general, que dirigeixen o maneflegen els adults i dels qual ben aviat ens haurem d responsabilitzar. A la manera d’un diari juvenil, i aprofitant les noves possibilitats obertes per internet, La Querella tracta de donar veu als estudiants perquè puguin fer el mateix que van a fer cada dia a classe, és a dir, a aprendre, a opinar, a valorar, a evolucionar, a canviar, però des d’una vessant més pràctica, en el sentit de canviar els continguts quan ens convingui perquè no tenim cap programa que ens condicioni. R. C.

“Practiqueu la moral de l’esforç i no tingueu por, però no us estoveu”
Extracte d’entrevista amb Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat

Una de les coses que ens permet el blog és demanar entrevistes a persones significatives del nostre país. N’hem demanat diverses, entre les darreres, a Antoni Bassas i a Jordi Pujol. Aquest ens cità el dimecres 6 de maig, Ja ens teniu en Víctor Niubó, l’Altaïr Ciurans i jo mateix, llegint escrits seus per preparar l’entrevista i posant-nos americana per anar-lo a veure al seu despatx acompanyats de la Maria Padrós. Us n’oferim l’extracte que segueix.

El despatx, situat al Passeig de Gràcia, és una estança ampla lluminosa, on es respira serenor. Ens rep amb interès, comoditat, proximitat i amabilitat. A mesura que els minuts passen, no puc dissimular el somriure de felicitat que em provoca l’honor de conversar amb el President. La situació em supera, i, ja amb l’entrevista una mica avançada, procuro plantejar una pregunta sobre els objectius que ha de tenir aquest país.

—En els seus escrits de presó Des dels turons, a l’altra banda del riu, fent referència a les polítiques catalanistes que defensa, escriu que el nostre « és un camí del qual els homes com jo probablement no arribarem al final. Com el noi de la tribu que volia travessar el desert cap el mar. I que no hi va arribar. Però que abans de ser empresonat i morir en el clot va deixar una bona restallera de petjades en la sorra, que assenyalaven la direcció del mar, del mar i de la llibertat». Aquest mar i aquesta llibertat són la independència de Catalunya?

—Jo, aquest llibre el vaig escriure quan vaig estar a la presó i tenia 31 anys; ara bé, de molt abans, des que em vaig enamorar del meu país, perquè servidor em vaig enamorar de Catalunya, normalment no feia ni he fet un plantejament independentista. I aquesta és la realitat; és a dir, he fet un plantejament de dir: jo vull que Catalunya, pel que fa a la llengua, la cultura, les seves institucions i la seva organització interior arribi a una majoria d’edat, amb la qual hem de tenir la possibilitat de dur a terme una política econòmica i una política social, que faciliti la integració de la gent que ve de fora, etcètera. Si podem fer totes aquestes coses dintre del marc espanyol, doncs les fem dintre del marc espanyol. En algun moment, aquests últims anys, en part, això, ho havíem aconseguit. Ara, en aquests moments, estem passant un moment una mica difícil, en el qual hi ha el perill de tornar una mica endarrere. Aleshores, jo entenc perfectament i, seria una interpretació vàlida i correcta, el qui digui: bé, “el mar llunyà” de què parlava, pot ser la independència. Evidentment. Ara, potser no ho serà, la independència. I jo, dintre les meves possibilitats i del que jo podia fer, doncs, he optat per allò que deia abans. No he reclamat al independència, però he reclamat una Catalunya molt més respectada i molt més lliure, i amb moltes més possibilitats de les que té. I repeteixo: en aquests últims anys no hem avançat, però el conjunt dels últims 20, 30, 40 anys sí que ho hem fet. I no amago que ara tornem a estar en un moment en què fàcilment podríem tornar endarrere.

Ens parla del seu passat i del present. Diu que s’ha enretirat de la política activa, però no del país, i es fa evident. S’intueix una activitat frenètica —atén el telèfon qual li cal—, i també una activitat intel·lectual.

És dels qui recomana que sempre s’ha de tenir un llibre nou als dits, que sempre s’ha de llegir... Parla amb profunditat, com si ho tingués pensat de tota la vida. Les seves respostes són llargues i matisades, menys quan li demanem quin dels dos tripartits que hi han hagut li ha agradat més:”Cap!”, respon amb rotunditat.

—President, i què en pensa del jovent que puja ara?

—Bé, fixeu-vos en un país, un poble, com el mar. Al mar hi han onades. Ve una onada i fa la feina que ha de fer, arriba fins on ha arribat, remou tot el que ha de remoure, arriba a la platja, s’aplana i es mor. Imagineu-vos que jo formo part d’una onada que en aquests moments, ja s’ha aplanat molt i s’està acabant. Però darrera una onada en ve una altra i una altra... I hi han onades grosses, i hi han onades petites. Hi han onades que fan feina i d’altres que gairabé no es noten. I això són les generacions. Ara ve la vostra onada, arriba el vostre moment. La vostra onada pot ser una onada d’aquestes que no es noten, que arriba a la platja gairebé morta i esllanguida, o bé pot ser una onada potent, d’aquestes que arriben set o vuit metros més endins del sorral. I això és cosa vostra. Ara bé, vosaltres sou una joventut més preparada que nosaltres. Malgrat el que es digui de l’ensenyament, vosaltres esteu més ben preparats que no estàvem nosaltres. I aleshores, el que cal és que tingueu un sentit de responsabilitat. Vull dir: ara ve la vostra hora. La vostra onada potser que no entri immediatament en combat, perquè encara n’hi han unes altres que us precedeixen, però, de fet, hi comença a entrar. I d’això n’heu de tenir consciència. I de cara a això, us he de dir dues coses: que no tingueu por i que us esforceu. Hi ha hagut gent que ha viscut èpoques més difícils. Aquest llibre que m’heu citat el vaig escriure a la presó: vosaltres no hi anireu a la presó. Jo he passat èpoques en que la gent passava gana o en el que hi havia molta repressió. Tingueu en compte que allò que és massa fàcil també pot ser un inconvenient. Quan les coses són massa fàcils la gent de vegades s’estova, i això és el que heu de mirar vosaltres de no fer: estovar-vos. Per tant, no tingueu por, tingueu confiança en vosaltres mateixos, practiqueu allò que se’n diu ‘la moral de l’esforç’. Les coses no es regalen. I bé, no penseu, tampoc, que les coses es guanyen d’una manera immediata.

S’acomiada amablement, no sense abans repartir-nos escrits que ens ha recomanat de llegir. I els companys de “La Querella” ens sentim una mica victoriosos. La nostra onada comença a prendre volum.

Roger Cuscó
.

Moviments polítics

2009-04-20T16:45:00.002+02:00

Setmana més aviat moguda la que ens ha obsequiat la política catalana. La primera sorpresa arribava dilluns passat quan se sabia que Ignasi Guardans (eurodiputat per Convergència i Unió a Brussel·les) era nomenat director de Cinema dins l’executiva ZP. Gest que es pot interpretar primerament com una “pataleta” de Guardans pel fet d’haver estat substituït per Tremosa com a cap de llista per CiU a les Europees, però també com un intent del govern central per apropar-se a CiU. Zapatero ja deu haver entès que sol no acabarà la legislatura i més si els resultats a les Europees no el són favorable. Duran mentrestant cada cop veu més a prop un ministeri.

En una línia oposada, mirant cap a ERC, Carod va anunciar que abandonava la cursa per a ésser cap de llista del seu partit a l’any 2010. Per un cop semblava que acabaven les disjuncions internes a ERC, falsa alarma, tranquils! Carretero es va encarregar d’arreglar-ho en una entrevista el dissabte al diari AVUI; va anunciar que tenia previst fundar un nou partit polític que tindria la independència catalana com a leit motiv. La decisió de Carretero és valenta però sota el meu punt de vista equivocada. El que cal al catalanisme és sumar i no dividir. Un nou partit no ajuda en res en aquest sentit. La nostra classe política hauria d’aprendre a ésser una mica més tolerant i aprendre a arraconar diferències per a l’objectiu comú que és Catalunya. Tot i això val a dir que segurament jo tampoc hagués aguantat dins de l’Esquerra que dona suport al tripartit.

Però bé de moment només podem fer elucubracions, perquè el poble no ha opinat sobre tants canvis. Les europees del juny poden ser una bona presa de contacte amb la realitat. Eleccions que, ja de pas, m’agradaria dir que em semblen meravelloses. Sempre serveixen per a perdre de vista durant cinc anys a gent com Borrell o Vidal-Quadres.

Víctor Niubó Garcia

Grans beneficis, gran dubtes

2009-04-15T17:19:00.000+02:00

Títol original: Big profits, big questions.

No crec que calgui cap explicació, el dibuix parla per si sol.

Altaïr Ciurans.

FE EN L'AMOR

2009-04-07T20:10:00.005+02:00

No entenc aquesta nova moda de la nostra societat de menysprear la fe. Sovint la fe queda personificada en la religió. Lamentable error. L’ésser humà es nodreix de la fe pel simple fet de ser humà. Que és l’existència humana sinó creure en coses que et superen i no pots entendre.

Des d’aquí m’agradaria realitzar una defensa a la fe que ens pot reportar més beneficis a tots. La fe en els humans. Fe en les nostres relacions. Fe en l’amor. Aquesta última frase que pot semblar la cursileria més gran del món, però per a mi és una fe necessària. Si funcionem com a raça és gràcies a l’amor. L’amor és allò més complex que podem crear com a humans i és una de les coes que són més grans que nosaltres i que per tant no les podem argumentar, simplement en podem tenir fe. Jo sóc un gran creient en l’amor, com a fil conductor de la bondat humana.

Qui no creu en l’amor humà, no creu en les relacions humanes. A aquesta gent només li queda una frustració, la de no conèixer mai rés que no serà més gran que ell. D’aquí en surt la gent que ho vol teoritzar tot, fins i tot allò inteoritzable, gent que em provoca llàstima.

Víctor Niubó García

Males gestions:

2009-03-21T17:37:00.005+01:00

Preocupats successos els de la passada setmana a Barcelona. Com em sembla recordar que vaig comentar en un passat article en aquest bloc, la violència és sinònim de falta de llibertats, i aquesta setmana la violència ha estat per totes bandes. Fins i tot en aquest bloc, on algun sector de la part que presumeix d’ésser no violenta en el conflicte ha fet gala d’un gran domini de la violència verbal.

Ara bé, les evidències d’una mala gestió dels mandataris del sector policial són evidents. La brutalitat, vist fredament, ha clamat el cel. Mala gestió també duta a terme pel sector estudiantil. Des del meu punt de vista el que han de fer els estudiants si volen aconseguir unes reclamacions efectives és fer que la societat estigui de la seva banda. Amb protestes del tipus ara m’enfado i tallo la Gran Via, l’únic que poden aconseguir es emprenyar al ciutadà que vol circular per aquesta artèria central de Barcelona, cosa que no beneficia en res als protestants.

Com a últim apunt m’agradaria també, en sentit de recordatori per a tothom, comentar un fet. El motiu principal que ha posat en contra de Bolonya a un sector de la comunitat estudiantil és el preu dels estudis que es cursaran i la falta aparent de beques que hi haurà. M’agradarà veure quanta gent que corria de manifestació en manifestació per Barcelona aquesta setmana es manifestarà quan es confirmi que no hi haurà acord pel finançament català. Llavors si que ens estaran fotent la pela per a concedir beques.

Víctor Niubó Garcia

La violència genera violència

2009-03-20T21:00:00.000+01:00

.
18 de març del 2009

A les 6:00 de la matinada va començar el desallotjament de la UB. Els estudiants manifestaven la seva indignació sota el lema “nosaltres amb llibres, vosaltres amb porres”. La situació era tensa, però en cap moment els estudiants van mostrar senyals de violència, van estar asseguts al terra en senyal de protesta. Això va durar fins la desmesurada intervenció dels mossos, etzibant cops de porra a tort i a dret. A partir d’aquest punt es va iniciar una espiral de violència que no acabaria fins a la nit.
Alguns estudiants van tirar cadires contra els mossos, ferint-ne a un, però la majoria fugien o intentaven ajudar als seus companys.
Un d’ells, l’anomena’t Gabo, que segur que tots haureu vist en imatges de TV3 sent brutalment apallissat quan escapava. No contents amb això, els mossos que el van arrossegar fins al furgo, van estar donant-li cops al coll i als genitals segons el seu testimoni.
A les 12:00 hi va haver una manifestació a la UB, que també va finalitzar amb la carrega dels mossos.
Cap a les 18:00Un grup d’estudiants i amics dels detinguts a la matinada van anar a fer una assentada de protesta davant de la comissaria dels mossos de les corts. Els mossos els van intentar fer fora, amenaçant de que si no feien cas rebrien. Aquesta actitud xulesca i prepotent va esfumar-se quan es van adonar que un grup bastant gran de reporters estaven gravant, així que els estudiant van poder restar asseguts amb les pancartes fins que els detinguts van ser alliberats. Tot i que ja no ens podien fer fora, els mosso anava deixant anar comentaris del tipus: "Lo tenéis mal, siempre estamos en superioridad de condiciones, el día que vosotros llevéis armas, protecciones... y nosotros no, entonces la cosa estará mas igualada, oye!! por cierto... cuando os iréis porque llevo dos horas aquí y ya no tengo liquido en las rodillas”.

Poc després, a les 20:00 va iniciar-se l’ultima manifestació del dia, per queixar-se de la violència dels mossos. Una primera carrega dels mossos va impedir a la massa de manifestants baixar per les rambles, així que els manifestants van anar seguint fins a via laietana. Cada carrer que pogués portar a Sant Jaume estava tallat per 2 o 3 furgons dels mossos, i un cop passats els manifestants, quest furgons s’unien a la cua de la manifestació, fins arribar a un total de 25 furgons, impedit qualsevol fugida per darrera. Va ser una trampa per ratolins.
Quan els aldarulls van esclatar, per culpa d’una minoria dels manifestants que no hi pintaven res ( doncs anaven amb banderes independentistes i comunistes en una manifestació contra la violència policial i es creien que eren guerrers de l’edat mitjana armats amb llances), els mossos van carregar. Però els cops de porra no només anaven contra els estudiants agressius. L’exèrcit de furgons i mossos que seguen la manifestació per darrera va atacar al grup de manifestants que en CAP moment va mostrar senyals de violència, a més de reporters ( jo crec k no es tan difícil diferenciar un estudiant que causa aldarulls d’un reporter amb una càmera més gran que el seu cap...) i famílies que passaven per allà o que es dirigien a casa seva.
Els manifestants mes pròxims als mossos, en sentir les sirenes i al veure la horda de mossos, van ficar-se d’esquena a la paret amb les mans enlaire, però no es van lliurar de les hòsties. Els que es van aconseguir escapar de la “trampa” ( com jo, tot i que em va faltar poc) van ser perseguir com animals per els carrerons dels born, caçats.

No dic que tota la culpa sigui dels mossos, ni defenso els personatges que llençaven objectes i atacaven amb pals, però l’actuació dels “defensors del ordre” va ser desproporcionada. I després els conseller diu que els actes van ser equivalents a les agressions dels estudiants! La informació de la majoria de diaris està manipulada.
Ferits: 81 estudiants, 46 mossos. D’entrada s’hauria de mirar la intensitat de les ferides, ja que el més provable és que els mossos tinguessin algun hematoma com a molt, i els estudiants estiguin al hospital amb membres trencats.
Cal dir que les imatges televisives van reflectir prou bé el succeït, d’això no em queixo.
Els atacs van anar en augment... bestialitat intensificada per moments.

Cap dels bàndols va actuar com ho haurien d’haver fet, però el que està clar és que els mossos van fer una carnisseria injustificada.

Roger Cabañas

D’això se’n diu provocar:

2009-03-19T22:37:00.000+01:00

Cap mena de violència és bona, ni la d’un cantó ni la de l’altre. La qüestió que avui plantejo no és si l’actuació dels Mossos va ésser excessiva o no, sinó el per què van haver d’actuar.

En primer lloc, a la ciutat de Barcelona hi ha hagut moltes manifestacions darrerament, però la d’ahir va esdevenir la primera amb violència policial (dels últims mesos). Per què? Doncs ben senzill; si els manifestants actuen de manera il·legal, o ofensiva és clar que les forces de seguretat han d’intervenir. I aquest és el cas d’ahir.

Els Mossos d’Esquadra, o Mossos d’en Saura, són aquí per a ajudar als ciutadans, i és cert que alguns cops han de fer una feina una mica més bruta, però també és ben cert que la majoria de vegades treballen o actuen en favor dels nostres interessos.

Amb aquest article no pretenc eximir la policia de tota culpa, sinó justificar l’actuació, més que necessària, de les forces de l’ordre.

Cal fer menció que les manifestacions pacífiques i legals dutes a terme pels civils acostumen a ser més efectives en quant a solucions o respostes. Tant sols cal fixar-se en el cas dels conductors d’autobús.

Per a concloure amb el text, m’agradaria fer menció del suposat coneixement que es té del Bolonya. No m’equivocaria molt si afirmés que una part important dels manifestants no saben de què va el tema. Una altra part del grup ni eren universitaris ni res semblant. Els que de debò saben de l’assumpte són els mestres, que per cert no han actuat d’aquesta manera tan incívica.

Què tal si primer llegim, reflexionem i contrastem la informació; i després, si és necessari, protestem* ?

Entenem per protesta un dret dels ciutadans sempre que aquesta sigui duta a terme de manera legal i cívica.

Two blocks

2009-03-18T18:41:00.000+01:00

It is not possible to classify all the people in two blocks: the capitalists and the Communists. In the first place because such definitions have been obsolete after the fall of the wall of Berlin. Even so, there are people who insist on this classification, these people, usually, do not have a level of economic nor political culture very elevated. Then, we are talking about people who speak without knowing what he say, without previous knowledge.

At the present time people give too much priority to science and the technology, forgetting social sciences, the bases of our society.

La història jutja

2009-03-13T19:30:00.008+01:00

La violència en qualsevol conflicte polític és sinònim de manca de llibertats. Falta la llibertat als conflictes Israelià-Palestí, a Darfur o a Irlanda del Nord. Per descomptat, també a Euskadi, on conflueixen dos tipus de violència ben oposada: la terrorista i la violència d’estat.

En relació al conflicte Basc, anit vaig poder assistir a la presentació del nou llibre d’Antoni Segura: “Euskadi: Crònica d’una desesperança”. De tots els ponents que van intervenir-hi em van agradar especialment les paraules de Rosa Lluch. Em va impressionar el seu discurs per dos motius especialment. El primer rau en l’habilitat que va tenir a crear un magnífic paral·lelisme amb el conflicte remença català i el conflicte basc amb el qual va mostrar perfectament que ella no havia estat convidada a l’acte només per a ser familiar de víctima del terrorisme, i el segon en el missatge que va transmetre, enaltint qualsevol intent de diàleg al País Basc, fugint de qualsevol rancúnia per el mal que li ha causat el terrorisme.

A tot això i donada la naturalesa de catedràtic d’història de l’escriptor del llibre jo em vaig quedar amb ganes de formular-li una pregunta al Sr. Segura. Com creu que la història jutjaria el conflicte basc vist amb perspectiva? La pregunta és complexa i difícil de contestar. Segurament, jo no sabria per on començar ara bé, una cosa tinc clara: si mai s’assoleix la independència d’Euskal Herria, molts terroristes seran venerats. La història sempre acaba valorant molt més les accions bèl·liques que les polítiques i és trist. M’agradaria saber si al paradís dels lluitadors per la independència basca hi tindrien cabuda Ibarretxe, Imaz o Arzalluz.

Víctor Niubó García.

11-M; Cinc anys després

2009-03-11T18:51:00.002+01:00

Tot indicava que aquell dijous onze de març seria un dia com qualsevol altre, un dia d’escola, un dia de rutina i tranquil·litat.

7:00 del matí, toca llevar-se per anar a classe, tot esmorzant encenc la televisió per veure les notícies, com faig a diari, sembla que no hi ha cap novetat fins que el presentador anuncia que la redacció ha rebut trucades de gent informant que han sentit explosions a Madrid. Ràpidament hi ha un desplegament de tots els mitjans informatius amb l’objectiu d’aclarir els fets, però per mi ja és massa tard i toca marxar al cole. En aquell moment tan sols se sabia que havia esta un atemptat al tren, i poca cosa més ja que els fets eren molt recents.

La primera edició matutina dels diaris no destacava cap notícia important, evidentment perquè el succés era d’última hora i les publicacions ja havien estat distribuïdes abans. Recordo que durant les primeres hores de classe no hi havia hagut cap comentari ni aportació, fins als vols de les onze, moment en que alguns professors del centre van arribar amb diferents exemplars de diaris amb grans fotografies a primera plana d’un tren de rodalies rebentat. En un segon vaig saber relacionar l’article amb el que havia sentit als informatius hores abans.

Va ser en aquell precís moment quan vaig adonar-me del que havia passat, del gran atemptat que hi havia hagut i de les futures conseqüències que esdevindrien. Encara que siguin molt importants, avui no vull entrar en les picabaralles informatives i polítiques que es van crear arran de l’atac, perquè crec que en aquest dia no toca, perquè crec que ni les víctimes ni els familiars així ho vulguin.

Avui, 11 de març de 2009, és un dia per recordar, per commemorar i reflexionar; No per criticar ni acusar, perquè tal i com jo ho vec, qualsevol persona o partit que intenti aprofitar-se del terrorisme i de les seves conseqüències és un egoista amb molt poca empatia, i poc preocupada pels vertaders afectats.

I ÉS QUE ALLÒ QUE MAI ES RECORDA, MAI VA SUCCEIR.

Altair C.

Cafè aigualit i plats de sopa a Brussel•les

2009-03-09T18:00:00.001+01:00

Després de quinze hores de viatge, arribem a Brussel·les. Hi fa fred, i l’anticicló ens porta una inversió tèrmica de boira espessa, que es confón entre gratacels i edificis antics que fan patxoca; sembla que hi ha pela llarga a la ciutat. Avui però la capital de Bèlgica despertarà literalment envaïda d’uns curiosos visitants de més al sud, rebuts amb simpatia per part de l’autòctona majoria francòfona.

Resulta curiós que a la que representa ser la “Capital d’Europa” ja hi hagi un conflicte cultural entre flamencs i valons, fet que evidencia les disfuncionalitats territorials europees, i les reivindicacions històriques de l’Europa dels pobles, que la globalització encara no ha esclafat del tot. De fet, ser català implicarà que l’aigualit cafè sigui tant difícil de prendre com difícil de pagar. Potser com va dir Salvador Dalí, un dia els catalans anirem pel món i ho tindrem tot pagat. Més val però, començar per Bèlgica que per res.

Cada vegada va arribant més gent, amb avió, autobús, o motocicleta, i sembla ser en poca estona, que la concentració està esdevenint un èxit. El primer que crida l’atenció és que, a diferència de l’onze de setembre, les estelades són blaves i blanques i l’esquerra independentista sembla haver-se quedat a casa, fet que garanteix la continuïtat material dels contenidors i d’altre mobiliari urbà de la ciutat, així com de la nostra bona imatge com a país: els manifestants catalans creuen en Europa.

I deixant de banda els benvolguts companys de “República Veneciana”, entre castells, gegants, cotxes amb el virolai i càntigs força curiosos, els mobilitzats catalans posen la cirereta al pastís de “Freak-andó” que s’està produïnt. La presència de membres de CDC i ERC però, fan potser, sinó seriosa, una mica més institucional la concentració.

Els catalans sembla que han decidit tornar a intentar després de Prats de Molló, Pau Casals, Jocs Olímpics i demés fracassos, internacionalitzar el conflicte. Faran falta però, molts plats de sopa, o bé anar a Bussel·les moltes vegades per aconseguir alguna cosa. Minuts després tot s’ha esbaït.

Eduard Cuscó

Avui és dia 8 de març

2009-03-08T20:38:00.007+01:00

.
Avui és dia 8 de març. Dia internacional de les dones, de la igualtat, de la reivindicació feminista… És un dia VIOLETA.
.
Però, què és el feminisme? De ben segur que no tots sabríem respondre, o com a mínim posar-nos d’acord. És per això que m’agradaria compartir amb vosaltres un petit fragment. Pertany al manifest del 8 de març de 2004 i, segons el meu parer, defineix molt bé allò que és i no és el feminisme:
.
"Al feminisme ni se li reconeixen els mèrits ni se li donen les gràcies: es pot celebrar la consecució del dret de vot, o l'accés a l'educació o l'extensió de la llibertat sexual, però a molta gent li fa vergonya confessar-se feminista. El feminisme rebujta el masclisme, però no és el revers de la seva moneda. Si el masclisme és una "actitud basada en l'atribució de superioritat a l'home sobre la dona", el feminisme és una lluita per un nou humanisme que respecte la dignitat de totes les persones, sigui quin sigui el seu sexe. Si les societats patriarcals en què vivim són profundament violentes, jerarquitzades i injustes, els nous feminismes aposten per un altre món, un món més plural i equitatiu, amb espai per a la diferència. Un món que necessita dones i homes feministes."
.
Anna Terraza
.

Els Drets Humans

2009-03-05T19:54:00.000+01:00

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida a París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquests articles aleshores establerts són d’obligada aplicació a tots els països que formen l’ONU per tal d’assegurar que aquests drets bàsics i innegables els reben tots els humans.
.

Seixanta anys després de la Declaració dels Drets Humans comprovem, amb tristesa, que no tots els estats estan considerant i donant aquests drets als ciutadans. Possiblement el cas més increïble és l’ incompliment que constantment duen a terme els Estats Units de Nord Amèrica, evidentment és un país que defensa la democràcia i la llibertat, però sovintment se n’oblida. Cal recordar als americans que es fa a Guantánamo? Doncs bé, la resposta és simple i concisa; es viola l’article 5[1] dels drets humans. En segon lloc, per tots és sabut que el sistema sanitari dels EUA no és completament públic de manera que no tothom hi té accés i això incompleix l’article 22[2]. I en darrer lloc l’ incompliment de l’article 3[3], el qual declara que hom té dret a la vida i a la llibertat.
.

Així doncs, com podem demanar el compliment de la declaració dels drets humans a altres països si la principal potència mundial i màxim representant d’occident encara ara incompleix alguns dels drets fonamentals?. En conclusió: podem afirmar, sense equivocar-nos, que seixanta anys després de la declaració dels Drets Humans la feina feta ha estat “envà”.

Altair Ciurans

[1] Article 5: Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
[2] Article 22: Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i...
[3] Article 3: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

El poder de la joventut:

2009-03-04T20:38:00.006+01:00

Lluitar. Rebel·lar-se. Estirar la corda. Trencar-la. Equivocar-se o fer-ho bé quan menys t’ho esperes. Progressar, i que el món que t’envolta progressi amb tu. No penedir-se de res. Aprendre a perdre i a guanyar. Començar a saber de tot sense saber-ho tot de res. Sentir-se amb forces per opinar de tot, per contradir-ho tot, per discutir-ho tot... Què és ser jove sinó això? O almenys ho era abans...

Comencem a viure una època on la joventut es situa massa al marge en molts temes, som una generació amb gran facilitat per a donar com a bones moltes idees preconcebudes i ens autointerrogem (si em permeten la nova creació lingüística) molt poques coses. Canviem-ho, comencem des d’aquí, Internet és la finestra del món i som els primers que en podem gaudir plenament. Expressem-nos, discutim; aprofitem el poder de la joventut.

Víctor Niubó Garcia

CONVERSA AMB BERNAT DEDÉU

2009-03-03T17:47:00.015+01:00

Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) és filòsof (llicenciat per la Universitat de Barcelona, amb estudis de màster a la New School For Social Research de Nova York), músic (Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona; especialitat en Guitarra Clàssica) i exerceix com a periodista.Ha estat corresponsal de la Cadena Ser, Rac1 i la

Revista Òpera Actual a Nova York.

...
...

Bernat Dedéu
Roger Cuscó

Es pot ser filòsof de professió?

No. De fet, justament per això vaig triar la filosofia, si es pot parlar de triar perquè el que fas a la vida sempre ho decideixes en calent. No es pot ser filòsof professional perquè la filosofia és tot el contrari d’una professió. Professionalitzar la filosofia és un error, perquè un filòsof és una persona que pensa, i mentres pensa no pot fer res, el que passa és que els filòsofs s’han de guanyar la vida, pel que han de fer altres coses.

Llavors, què et va portar a estudiar filosofia?
.

Dues coses. Primer, que era una cosa molt allunyada d’una professió. I segon, que la filosofia era la mare de totes les ciències humanes, és a dir, tota la literatura i tota la història es basava en preceptes filosòfics, i també hi vaig arribar per les dones. A mi m’encantava preguntar-li coses a les noies, era molt curiós, i el principi de la filosofia és la curiositat, tu començes preguntant-te: què fas? Qui ets? Cap on tires?
.

D’acord, llavors com valores la utilitat de la matèria de filosofia al batxillerat?

El problema que vaig veure a COU i a tercer, és que amb un any, pràcticament es volia donar tot el temari de la filosofia occidental. Clar, amb tant poc temps fer filòsofs d’una categoria tan bèstia era una absoluta bojeria. Ara, hi ha dues coses que són diferents i que es confonen. Una cosa és la història de la filosofia i l’altre és la filosofia. Un fiòsof ha de saber la història del pensament, almenys per no ser tant imbècil de creure que descobreixes alguna cosa que ja han dit només cent persones. Però, sobretot, la tasca de la filosofia, i aqui és on el batxillerat i sobretot la universitat sospèn, és pensar. La tasca de la filosofia, a Batxillerat, que és quan et començen a aflorar les preguntes, és donar-te estris i maneres per saber com vius i si el que penses que penses és el que penses honestament i si és correcte. És a dir, la filosofia no respon a si Déu existeix o no, perquè aquestes preguntes no es poden resoldre mai, t’ensenya com has de pensar i com has de viure si Déu existeix o si no existeix.
.
No respon tant a preguntes com ajuda a plantegar-te-les.
.

Evidentment, jo m’hi vaig trobar quan vaig acabar els quatre anys, era molt ‘empollon’, era pràcticament un obsés de la filosofia; vaig acabar que gairabé no en tenia ni puta idea de res. Perquè no havia tocat tots els autors, dels autors que havia tocat i en sabia més, no ho sabia tot. Evidentment. Quants llibres hi ha sobre Nietzsche? Milers. Hi ha un professor meu que diu que la carrera de filosofia t’ensenya quins llibres s’han de comprar a una llibreria, a tenir uns continguts mínimament humanistes. Però a nivell vital jo estava absolutament perdut, no sabia què collons fer. Era pràcticament més imbècil que quan vaig començar.
.

Amb tot el que has dit abans, quina opinió tens de l’actual sistema educatiu? És a dir, enlloc de fer-nos emmegatzemar aquesta veritat i escupir-la el dia de l’examen, doncs, s’hauria de fer pensar més?
.

Home, aquest model, que m’agradaria, implica un estudi molt personalitzat. Actualment, fem uns exàmens bàsicament basats en la memòria. Si jo vingués ara a donar-vos una classe de filosofia aquí, el primer que faria és agafar un llibre de secundària, miraria quin és el vostre temari, miraria què se suposa que us haig de donar i us ho donaria amb més o menys gràcia. Per tant, jo passaria d’uns apunts precedents, els llibres, a un apunts meus, després a uns apunts vostres, tres. A partir d’aquest tercer nivell d’apunts hi hauria un quart nivell d’apunts que és l’examen. Passariem per quatre canals. Llavors jo dic, perquè no vosaltres, que sóu els receptors d’aquest missatge, llegiu els llibres originals? I ens dediquem a la classe a parlar del què heu llegit, de si ho heu entès, de si ho heu estructurat bé. I podriem fer un tipus d’examen diferent, podria ser oral, per exemple.

.
Bé, canviant totalment de tema: Com valores els anys de govern del tripartit 0.1 i 0.2?

Home, són dos estadis molt diferents. Jo crec que el primer tripartit és una metàfora perfecte del maragallisme. El maragallisme a nivell de Catalunya és una gran oportunitat perduda, és a dir, el Maragall té una idea de canvi, que passa, per exemple, per una nova llei electoral catalana, que passa per la renovació del món educatiu, del món social català per fer-lo més participatiu. El primer Maragall és molt imaginatiu, el que passa és que perd les primeres eleccions i arriba a la presidència tard, i a partir d’aquí, així com a Barcelona varem veure el millor d’aquest caràcter improvitzador, content, desvordant, per desgràcia, a la generalitat veiem el pitjor. I al final, per mi, tot i que sóc un maragallista convençut, el veig d’una manera molt trista perquè en Maragall ha carregat tots els seus errors que, n’hi ha uns quants, només al seu partit.
El segon tripartit, el valoro com un govern de coalició que no ho és. Avui en dia, la maquinària socialista de poder és molt forta. I el soci que podria fer contrapès a una política socialista, que és esquerra, és un soci que té una postura d’oposició i no de govern, i per tant, si fa molt de govern li absorbeixen els vots des del poder, i si fa d’oposició li absorveixen els vots el contrapoder. Clar, es troba en una posició molt incòmode. Llavors... No sé com concebo els tripartits, no ho sé, perquè en general a Catalunya, i no sé si és bo o no, hem sento poc governat.

Poc governat?

Sí.. és una percepció purament personal. No veig que anem cap a un lloc en temes d’educació, en temes de medi ambient, em sembla que anem tapant forats. Potser és el que volem, i pot ser la culpa és de la gent que, com jo, contesta que se sent poc governat o no sap com la haurien de governar, però això forma part del tarannà català.

Llavors, en temes d’independència, com et posiciones?

Jo sóc una rara avis dins el món polític, i amb això bec del maragallisme i de Pi i Margall i dels persadors de la república. Jo crec que Espanya és el que ha estat sempre. I m’agradaria que fós el que ha estat sempre: una suma de regnes, Espanya era una suma de regnes i era una suma d’estats. I penso que Espanya aniria millor sent un estat federal i tenint una suma d’estats com té Alemanya. Per tant, independència? Sí, perquè el primer pas per federar uns estats és que un estat sigui independent. Això si, a mi em sembla que Catalunya i Espanya tenen una herència cultural comuna que s’ha de seguir, i avui en dia, econòmicament, a Espanya la necessitem com l’aire que respirem. A mi m’agradaria que no fós així, però la necessitem. I a més a més, tenint aquest model, apostaria per el ‘freakisme’ terrible, que seria divertidíssim, que ens podria portar a una situació de regnats, és a dir, no que fóssim un estat federal republicà sinó un estat federal amb diversos Reis. És a dir que tinguéssim un Rei català. I jo que sóc defensor de la monarquía, m’encantaria.
.

Monarquia sí?
.

Monarquia sí, sempre.

I amb quina utilitat?

La utilitat és cap, evidentment. D’aquí la seva utilitat, és a dir, la utilitat és que de tant en tant el president del govern que és una persona molt intel·ligent i molt preparada s’ha d’agenollar davant d’algú. I això és importantíssim.
.

Per conservar l’humilitat?

Evidentment, per conservar l’humilitat i per saber que hi ha un senyor que no és més llest, que no està més preparat, però és un senyor que mana per sang. I a mi això em sembla extraordinari. Hegel a la filosofia del dret ja ho diu, ell aposta per la monarquia parlamentaria per una cosa molt curiosa, diu que el poble realment sumat és molt difícil que tingui una voluntat, i que cal un ésser des de sobre que faci de punt de sutura d’aquesta voluntat. Diu: A vegades acusen al Rei que sigui imbècil, i continua: No, no, és igual que sigui imbècil! Perquè l’únic pel qual el volem, és perquè segelli aquesta voluntat. En casos com el nostra, això seria molt aplicable.

Molt bé, marxem de la política: Quin record tens de l’escola pia?

El millor possible. Jo he estudiat filosofia a les millors universitats del món, en diversos països del món i he vist professors de pràcticament totes les llengues i cultures; vaig tenir uns professors de batxillerat extraordinaris.

Algun professor et va marcar especialment?

Home, el Lluís Busquets em va ensenyar a escriure, el Manel Aro em va ensenyar a escriure. [enumeració de professors]. Recordo classes de filosofia boníssimes de l’Emili Boronat, però boníssimes, de primer nivell, de fet encara tinc els apunts i m’entretinc encara, de vegades, a veure’ls. És que no tinc una paraula dolenta, aquí m’ho vaig passar molt bé. Si escric i si em dedico a pensar és per això.
.
Els professors et van transmetre...

Bé, ara diré una cosa que direu que faig fatxenderia. Quan tu vas pel món, per aquest país tant petit, i veus gent com parla, els llibres i tal, dius: Tu has anat als escolapis, no? I es nota. No em feu dir en què es nota; es nota. L’altre dia parlava amb un amic d’incerta glòria, la novela del Sales, i per la manera de parlar dic: Tu on has estudiat? I havia estudiat al Balmes. Mostra d’això és que molts dels meus professors d’aqui ara són professors d’universitat. El Lluís Zabala, per exemple, gran professor de filosofia. Doncs, molts professors han estat professors d’universitat, i els comentaris de llibres que jo vaig fer amb el Lluís no els he tornat a fer. Jo aquí he passat els millors anys de la meva vida.

Parlant de la teva trajectària, m’han dit que has estat vivint a Nova York.

Quatre anys, sí. Home, cal anar a fora. I jo com que volia anar a estudiar a fora i volia anar als EE.UU. a estudiar filosofia, vaig decidir marxar a estudiar als EE.UU. on hi ha les millors universitats del món. No obstant, volia aprendre del carrer. Jo vaig aprendre dels meus mestres que la sabiesa està a les biblioteques però que també està a les botigues, al carrer amb la gent, i clar, no hi ha ciutat al món igual a Nova York. Cada carrer és un museu, cada barri és una ciutat, cada raça és una història, cada cantonada té un llibre que parla de les fotografies, de les exposicions. Han estat quatre anys doncs d’això, d’ímputs, de conaixences, de llibertat, de solitut, perquè també és una ciutat on estàs molt sol. I han estat uns anys presiosos on he estudiat, on he fet el burro, on m’he equivocat molt, he fet coses molt bé, he fet coses molt malament... Però a Nova York, vaja, jo penso que de ciutats maques n’hi han moltes, però de capitals del món n’hi han poques: Jerusalem, Nova York, ara Berlín una mica, d’aquí una mica les ciutats d’Àsia, i a aquests llocs, algú que vol dedicar-se a escriure, hi ha d’anar.

I com viu un filòsof que, com hem quedat, no pot viure de la filosofia? Com es guanya la vida?

Visc del periodisme. La relació amb el periodisme va ser, com moltes coses que m’han pasat, fruit de la casualitat. A mi m’agradava molt escriure, m’agradava molt xerrar i tal, i quan vaig acabar al COU, una noia un dia em va dir que li havia fallat un tertulià a la radio i jo estava amb un amic. I l’amic en qüestió va dir: El bernat! I un dia vaig anar a catalunya radio, i a partir d’aquí, bé, comences a conèixer gent i escrius aquí, escrius allà i mira. Col·laboro a la ràdio, a la televisió, i tinc la sort de viure, això sí, d’una professió, qué és la de periodista, o més que una professió, un ofici. I intento sempre fer de filòsof. Hi han llocs en que és més fàcil que altres.I per acabar.

Què en penses de La Querella?

Home, a mi internet em sembla una eina magnífica, i que la utilitzeu per dir el que penseu també. Jo si ho hagués intentat a l’època nostra no ho hagués fet. I per tant, la gent que expressa la seva opinió i que ho fa bé, a mi només em mareix respecte. Qualsevol cosa que sigui escriure i reflexionar és molt dura. Us diré una cosa que em va dir un mestre d’aquesta casa i tenia tota la raó, va dir: Si surts d’aquí sabent llegir i escriure, ets una perla. I això que sembla una tonteria és tant veritat! Perquè com deiem abans, la filosofia no és una professió, sinó una cosa per la qual t’hi has de deixar la vida. Per tant, tot això no és escriure amb un diari, és donar l’ànima en cada paraula que fas. Per tant, això em sembla de puta mare, ja ho pots posar al blog!

Guanya Espanya; perd la democràcia.

2009-03-02T17:54:00.003+01:00

Espanya ja som tots. Després dels resultats electorals d’ahir, no quedarà ja cap tipus de govern nacionalista a la gran Espanya per primer cop en 30 anys de democràcia. Ho han aconseguit, han jugat molt brut, però ho han aconseguit. Van començar il·legalitzant els partits polítics independentistes i acabaran unint esforços malgrat les diferències per a tallar de soca-rel qualsevol nacionalisme molest que sorgeixi a la perifèria.

Ens fan el joc i nosaltres ens ho mirem callats, observant com estrafan la democràcia, ja des dels jutjats o des de la política dels pactes per a què els més votats no siguin els què governin. S’ha acabat; Espanya ha guanyat, la democràcia ha perdut.

Víctor Niubó García.

De llibres

2009-02-28T15:25:00.002+01:00

M’agradaria introduir a “La Querella” una línia nova d’articles: la crítica literària. Setmanalment penjaré escrits sobre llibres, recomanant-los o criticant-los. Us presento una llista dels que considero que són més interessants dels que he llegit darrerament:
- El Guardián entre el centeno. – 28/02/2009
- L’amic retrobat. – 7/03/2009
- L’ànima valenta. – 17/03/2009
- La conjura de los necios. – 21/03/2009
- Imán. – 28/03/2009

D’aquesta manera si a algú li interessa parlar d’un llibre en concret, o vol informació i punts de vista d’un ja sabrà quan se’n parlarà. I un cop hagi comentat aquests començaré amb una segona graella que encara no he començat o acabat de llegir: Las aventuras del valeroso soldado Schwejk (I) i La otra historia de los Estados Unidos.

Si algú ha llegit aquests o altres llibres, que no dubti en enviar els seus comentaris, crítiques o aportacions a l’adreça electrònica del blog: info.laquerella@gmail.com, o a qualsevol dels redactors encarregats.

Personalment us recomano la lectura d’un llibre titulat El guardián entre el centeno (The catcher in the rye) de l’autor J.D. Salinger.

Us faig cinc cèntims del llibre per tal de crear-vos interès per la lectura d’aquesta magnífica novel·la: La història transcorre als Estats Units, als volts dels anys 50, el protagonista és un noi anomenat Holden Caulfield, un jove adolescent amb una conducta rebel. Ell va a una de les millors, i més cares, escoles del país, ja que els seus pares són gent de classe alta i adinerada. Com abans deia, el nostre protagonista és un xicot que passa absolutament de tot; treu males notes, no estudia, contesta als professors i ataca als companys, fins al punt que és expulsat de l’escola. Aleshores fuig a la ciutat de Nova York, on viu algunes aventuretes i on acaba reflexionant de tot el que ha succeït.

Crec aquesta novel·la és un d’aquells llibres que molts adolescents haurien de llegir durant la pubertat perquè trobo que pot ajudar a algunes d’aquelles persones, a “l’edat del pavo”, a canviar i a madurar. També és interessant perquè la història del jove Holden enganxa, sobretot els dies que passa a Manhattan.

.
Altair Ciurans

Corrupció a Miami (spanish version)

2009-02-27T18:39:00.003+01:00

A Espanya les coses es fan amb un estil especial, és quelcom subtil, però que li dona a certes accions un toc inconfusible, és una estranya mescla entre despreocupació i grollerisme que caracteritza certa part de les accions que és realitzen a la metròpoli.

A Espanya, quan es destapa una important trama de corrupció que apunta gairebé en la totalitat a un partit polític concret, el que es fa és nomenar una comissió d’investigació en què els membres investigadors siguin militants del partit culpable. A Espanya, quan el màxim dirigent del partit polític implicat en la trama de corrupció diu que un dels seus alcaldes ha deixat el seu càrrec a disposició per evidències que el relacionen amb malversació de fons, el que fa l’alcalde a la mitja hora és dir que ell no ha deixat cap càrrec a disposició de ningú, dimitint el dia següent quan les evidències van ésser irrefutables. A Espanya, quan la trama de corrupció es destapa els dirigents del partit polític relacionat, en comptes de fer un acte de dignitat i col·laborar en el què sigui amb la investigació, el que fan és querellar-se (fent un gran honor al nostre bloc) amb un jutge que fa la seva feina (investigar) per prevaricació.

No se si el partit popular (posant-hi noms per fi al tema) aconseguirà el que es proposa, però això ja comença a ser sospitós. Si el TC dictamina en contra de l’Estatut (com sembla que farà), perquè no hauria de fer-ho en contra de el jutge Garzón? De la trama de corrupció aconseguiran sortir-ne guanyant i tot. Pel camí que van no ens estranyi que qualsevol dia surti el senyor Fraga Iribarne anunciant que ha aconseguit la inmortalitat; ara mateix el PP és capaç de tot.

Víctor Niubó García.

El rugby

2009-02-25T20:53:00.009+01:00

Que el rugby se consolide como un juego dinámico y seguro es algo que está escrito y se encuentra en las reglas del juego. Pero la capacidad de sobreponerse a la exigencia física del juego, a luchar junto al compañero hasta la extenuación y oponerse al adversario incluso con dolor, esto sólo se encuentra en lo más interno del jugador de rugby, y os aseguro que no importa que sea profesional.

Hay que diferenciar dos adjetivos con los cuales siempre se cataloga este deporte: violento y agresivo, frecuentemente la gente lo asimila como iguales i les digo que para nada lo son. La agresividad es básica para este deporte, ya que sin ésta el rugby no existiría como tal. Pero en ningún caso es un deporte de violencia, ni de difusión de ésta, sino que es de práctica antigua y noble.

No sé si es cuestión de tiempo que la gente acepte más este deporte de origen honorable y de mala reputación actual. Claro está que el rugby no da tanto dinero ni afición como otros deportes pero sí que sigue teniendo muchas fuerzas de continuidad.

Ricard Cesari

Del vigent Codi Penal

2009-02-25T20:53:00.004+01:00

Des del meu punt de vista, i des de el de molts altres espanyols, l’actual codi penal de l’Estat és molt “suau”, és a dir: els càstigs imposats als delinqüents solen ser molt lleus comparats amb els greuges que aquests han causat prèviament. No tan sols és indulgent sinó també desproporcionat, per exemple:

- Segons l’Article 234 del “Capítulo I De los hurtos” del vigent codi penal: El que, con ánimo de lucro, tomare las cosas muebles ajenas sin la voluntad de su dueño, será castigado, como reo de hurto, con la pena de prisión de seis a 18meses si la cuantía de lo sustraído excede de 400 euros.

Ara comparem la sanció per furt amb la d’una altra infracció de la llei, per exemple: les injúries i/o delictes contra l’ honor de la Corona; (“CAPÍTULO II Delitos contra la Corona”):

- Segons l’article 490, apartat 3: El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son.

- L’article 491 del mateix capítol: 1. Las calumnias e injurias contra cualquiera de las personas mencionadas en el artículo anterior, y fuera de los supuestos previstos en el mismo, serán castigadas con la pena de multa de cuatro a veinte meses. 2. Se impondrá la pena de multa de seis a veinticuatro meses al que utilizare la imagen del Rey o de cualquiera de sus ascendientes o descendientes, o de la Reina consorte o del consorte de la Reina, o del Regente o de algún miembro de la Regencia, o del Príncipe heredero, de cualquier forma que pueda dañar el prestigio de la Corona.

És a dir, a l’Estat espanyol és més greu mencionar alguna cosa en contra la Corona que cometre: furs de valors inferiors a 400€, furs de mobles valorats en més de 400, robatori de cotxes, amenaces a ciutadans, etc. Tot això em sembla molt poc propi de la democràcia, ja que aquest sistema contempla la llibertat d’opinió i expressió, i no un Cap d’Estat regent, com vindria ser el SM. J.C. I. Crec que és una contradicció de la constitució, al principi parla d’Espanya com una democràcia i a continuació defensa i protegeix la monarquia i la Corona.

Un altre afer que cal comentar és la Bandera espanyola, aquesta ha d’ésser respectada en qualsevol indret públic, i segons l’Article 4 del “TÍTULO PRELIMINAR” de la Constitució espanyola: 1. La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas. 2. Los estatutos podrán reconocer banderas y enseñas propias de las Comunidades Autónomas. Éstas se utilizarán junto a la bandera de España en sus edificios públicos y en sus actos oficiales.

Em sembla bé que la bandera espanyola hagi d’estar present als edificis del govern central i actes oficials d’aquest mateix, però trobo exagerat el fet que també hagi d’ésser a tot arreu de les Comunitats A., perquè des del meu punt de vista la bandera representa una nació o pàtria, per exemple, i hom és lliure d’expressar quina creu que és la pròpia. A mi no m’importa si es posa la bandera espanyola o no als ajuntaments d’ on sigui, però em molesta el fet que t’obliguin a posar-la.

Relacionat amb això hi ha els càstigs per incomplir aquesta llei orgànica que inclou la Carta Magna de 1978, depenent de la bona o mala “llet” de les autoritats, el simple fet de despenjar o cremar una bandera espanyola pot ésser conduït cap al TSJ on serà jutjat.

Per acabar amb aquest article, m’agradaria expressar el meu recolzament a la Cadena Perpetua com a sanció, perquè no pot ser que per assassinar algú només puguis estar entre 15 i 25 anys a la presó, sense tenir en compte les reduccions de condemna, permisos, etc. En aquest sentit m’agradaria posar com exemple els casos de terrorisme, ja que solen ser les actuacions on hi ha més víctimes. Les persones capturades després de l’11 de març van ser condemnades a milers d’anys de reclusió en centres penitenciaris, però tan sols si estaran 25, com a màxim, – Reflexió:, Persones culpables de la mort de més d’un centenar d’ànimes poden ser lliures, al carrer, en només 25 anys? Altres països europeus, com és el cas de França, ja contemplen aquesta condemna, és cert que l’objectiu de la presó no és el de castigar tan sols, sinó que també el de reformar i re entrar a la societat els subjectes “tòxics”. Per això dono suport a la perpetua controlada, és a dir, en alguns casos “imperdonables”.

Conclusió general: S’ha de canviar el codi penal, i crec que s’hauria de revisar la constitució espanyola, si no ara, d’aquí uns anys, quan la societat espanyola estigui més madura i recuperada de l’antic règim, tot i que seguiran existint les dues espanyes.

Barcelonaland™

2009-02-22T21:54:00.001+01:00

Passejar tranquil·lament pels carrers del centre de la ciutat és una tasca gairebé impossible degut a l’enorme quantitat de transeünts, sobretot turistes, que caminen bocabadats, fent fotos o parant per tot arreu per parlar o per fer petites reunions, obstaculitzant així la circulació de vianants, ciclistes i altres.

Barcelona ha estat venuda als visitants, convertint-se d’aquesta manera en un territori per a aquests, amb els serveis i factors que necessiten per fer la seva visita el més còmode possible. Si hom es fixa en Ciutat Vella veurà: hotels, botigues de “souvenirs”, restaurants, autobusos turístics, etc. Tot són facilitats pels visitants i entrebancs pels ciutadans, per exemple: els caps de setmana es poden comptar més busos turístics que no pas convencionals, fet que desespera a qualsevol que estigui esperant el transport públic durant 10 minuts mentre veu dotzenes de busos dobles de coloraines circulant per tot arreu i fent anar més lent el tràfic. Un altre fet és la desaparició dels antics comerços de la ciutat per substituir-los per tendes pels guiris, i la última novetat que hi ha a la ciutat són uns ciclomotors petits amb forma de cotxe que es lloguen als visitants per a que visitin la ciutat en aquest transport, semblant als que hi havia al Zoo i a alguns parcs d’atraccions, doncs aquests mini vehicles no fan més que molestar, empipen la circulació de motos, cotxes, autobusos, tot.

Sé que del turisme depèn part de l’enriquiment d’aquesta ciutat però trobo que ens trobem en un punt excessiu, ja n’hi ha prou de turistes amb barrets mexicans, borratxos i empanats pels carrers.

Jo dic no a més turisme, jo dic no a l’imparable venda de la ciutat comtal, que ha passat de ser una ciutat d’indústries i progrés a una ciutat d’hotels, restaurants i turistes.

Ja fa molts anys que l’Ajuntament de Barcelona ens ha venut al turisme, tants com que ens ha abandonat a nosaltres, ciutadans que hem hagut de mudar-nos a altres localitats per poder gaudir d’una vida més tranqui-la i a un preu assequible.

“GUIRIS”, GO HOME!

Dolent per a molts, bo per a pocs; progrés?

2009-02-22T21:53:00.000+01:00

Realment és tan important l’alta velocitat? Vull dir, és preferent realitzar aquesta nova via abans que millorar les rodalies?

Si ens fixem en les dades veiem que hi ha més usuaris del tren de mitja distància que no pas d’AVE. Això dóna per pensar bastant: per un costat Renfe deixa de banda a uns usuaris diaris, i per l’altra en capta de nous, però aquests d’inferior quantitat numèrica, això sí, amb més patrimoni per gastar.

Per sort no he d’agafar el tren per anar a estudiar, o a casa, però la gent que ho fa diàriament no està satisfeta del servei, i des de fa bastants anys, per això cal plantejar un nou sistema de desenvolupament del ferrocarril espanyol, un en que no doni prioritat a alguns serveis més irrellevants. També caldria canviar l’estructura de les vies, l’actual xarxa radial no optimitza els recorreguts ni el temps.

La conclusió és: Una gran part dels ciutadans pateix els danys col·laterals que comporta la construcció d’un tren per a molt pocs. Aleshores: creieu que són indispensables aquests danys pel “desenvolupament”?. A quin preu s’ha de pagar el progrés?

No som ningú

2009-02-20T16:46:00.002+01:00

La veritat, escriure aquest article em fa bastant por, sé que parlar del tema en què entraré es complicat perquè representa entrar en l’ètica i la moral de cadascun i això a vegades ens fa mal. Però bé, es molt fàcil parlar sobre el que fan malament els altres i molt difícil parlar malament sobre nosaltres mateixos, i això és el que avui pretendré.

La ministre “progre” del govern Bibiana Aído, ha fet una proposta de llei per a regular l’avortament i facilitar-lo molt, fent permissible a nivell legal un tipus d’avortament molt lliure, sense haver de donar explicacions. Aquesta llei parla molt del nivell social que tenim els joves en aquest país, del no pensar, del fer a la babalà. Crec que l’avortament hauria de ser quelcom reservat a casos de violacions o perills físics, i si hi ha un embaràs per accident on no s’és prou madur com per a tenir el fill, sempre queden solucions com l'adopció (a Espanya hem d’anar a buscar els nostres infants a Rússia i a la Xina). Això, que potser us sembla descabellat, a EE.UU. és totalment normal, on hi ha agències que es dediquen a tancar adopcions durant l’embaràs.

Ei! I si no voleu viure tot això la solució és fàcil: pren precaucions i s’ha acabat el problema; i si tot i així teniu accidents sempre queda la píndola. Ara bé, un cop el nen s’està en gestació jo crec que no som ningú per a decidir sobre una vida. Això és el que la meva ètica em diu, què us diu la vostra?

Víctor Niubó García.

Por a guanyar

2009-02-18T16:24:00.004+01:00

El proper 1 de març ens hi juguem molt més del que sembla. Els comicis bascos marcaran el que queda de legislatura agradi o no. Diuen que Patxi López (candidat del PSOE a Lehendakari) està fart ja de l’oposició i que aquest cop vol trobar pactes de totes bandes per a arribar a la presidència basca, encara que no sigui ell el més votat (un tripartit a la basca). Ara bé les forces amb què es pactaria aquest govern podrien ser de naturalesa diferent: Del què més es parla és d’un possible gran pacte PSOE-PP per a fer fora a Ibarretxe i de retruc tot nacionalisme al govern basc.

Tot això Zapatero s’ho deu estar mirant amb un recel horrible. Deu tenir una immensa por a guanyar, a que Patxi López sigui Lehendakari. M’explicaré. Si aquest gran pacte PSOE-PP es produeix al PNV no li sentarà gaire bé, més aviat serà quelcom comparable a una puntada al mig de l’estómac. Aquest pacte representa la tancada de porta als nacionalismes, i no oblidem que el PNV ha salvat els pressupostos de l’estat per aquest any... Si el nacionalisme basc tanca porta a la col·laboració amb el govern central Zapatero tindrà un problema i greu.

El que es deu fregar les mans amb tot l’enrevessat deu ser en Duran, sense Ibarretxe del seu bàndol, l’únic suport per a donar majoria al PSOE seria CiU, i ja sabem què es el que Duran anhela més en aquest món, un ministeri, ei! I la medalla del finançament també. Governar en minoria és complicat Sr. Zapatero i caure bé a tothom encara més. Aquesta indefinició que segueix el govern central donant llargues a tothom comença a ésser insostenible.

Víctor Niubó Garcia

Despesa sí, despesa no?

2009-02-17T19:53:00.004+01:00

Fa una setmana us plantejàvem des de La Querella la següent pregunta: Esteu d’acord amb la mesura del govern de destinar 1.500 milions d’euros extres per despeses socials? Doncs vet aquí els resultants extrets vuit dies després la consulta:

Dels 34 individus que han respòs l’enquesta, 19 (55%) afirmen estar d’acord amb la mesura de l’executiu, 10 (29%) estan en contra i 5 (14%) no n’opinen.
.

Certament em costa d’entendre per què la gent ha votat que no hi està d’acord. S’han donat grans quanties a les empreses, caixes i bancs per salvar-los, i col·lateralment, salvar la economia.

Però cal que l’Estat no s’oblidi dels seus ciutadans, d’aquells pels que ha de vetllar, d’aquells als que pertany “el benestar”. Espero que l’executiu mai oblidi una de les seves tasques, i que segueixi la política que li pertany, la social. Se reflexionem una mica i pensem; Sí, està bé que l’Estat ajudi l’economia, ja que si no ho fes les conseqüències de la recessió serien pitjors... però també està bé que el govern doni diners directament als ciutadans, perquè ja posats a gastar diner públic i a crear més dèficit, que es gasti també en els seus principals pagadors.

És fàcil criticar la despesa pública en els afers socials en temps de vaques magres, ara bé, és més fàcil d’entendre el per que si un es posa al lloc de l’altre, si la persona que no té problemes econòmics es posa al lloc del que no té res, del pobre i desemparat. Amb això no vull que s’entengui l’Estat com a una ONG, sinó com un suport que ens ha d’ajudar en els moments d’atur, malaltia... sempre que nosaltres haguem donat quelcom a canvi (impostos).
.

Altaïr Ciurans

Una altra cultura:

2009-02-10T18:33:00.006+01:00

La cultura basca:

La condició de tenir tota la família per part de mare al País Basc ha influït en el meu coneixement d’aquestes costums i tradicions del nord. Des que era petit que passo llargues temporades a Bilbao i Navarra, i són aquestes experiències viscudes les que m’han permès aprendre molts aspectes del poble basc, alguns compartits amb la nació nostra, la catalana. El cert és que els nostres pobles comparteixen tasques i objectius similars, per exemple la lluita per la supervivència de dos idiomes durament castigats i l’alliberament d’un Estat opressor.

Hi ha una llarga llista de moltes coses que m’agraden i que m’atrauen, com ara el menjar, les festes i celebracions o el simple ambient que s’hi respira allà on vagis d’Euskal Herria. Però el que més em crida és l’estil i filosofia de vida, a la zona nord el dia a dia transcorre d’una manera ben diferent que a Catalunya , la gent surt sempre en colles d’amics, i és que els bascos són gent poc individualistes, molt oberts a tothom i sempre treballadors productius.

Si cerquéssim dues paraules per tal de definir de forma resumida la cultura basca, podríem dir: sociabilitat i tradició.

Sento simpatia per aquesta antiga cultura basca, d’una societat tradicional, orgullosa dels seus orígens i, sobretot, defensora de la seva llibertat.

TC: Retallin, retallin...

2009-02-10T17:30:00.004+01:00

Als bons jans del TC (tribunal constitucional) se’ls hi acumula la feina. Per començar hauran de decidir en última instància sobre la legalitat d’Askatasuna i D3M. Diria en un 99% de seguretat que tombaran les llistes. Segurament amb raó llei en mà, tenen tota la pinta d’ésser partits fantasma amb rerafons relacionat amb ETA etc. Però bé potser ens hauríem de plantejar el motiu real d’aquestes il·legalitzacions, i per aquesta línia jo seria de la idea d’Ibarretxe, la política basca seria molt complicada de dominar per PP i PSOE amb els abertzales pel mig i el més fàcil és apartar-los.

Però bé la tasca del TC que centrarà bona part de l’article és la que ve relacionada amb l’estatut d’autonomia. Diuen les males llengües que el Tribunal resta dividit en dos sectors clars. Hi ha 6 magistrats conservadors i 6 de progressistes entre els quals hi ha la presidenta del tribunal (Maria Emilia Casas Baamonde). Aquesta classificació més propera del segle XIX que del nostre, equival a dir finament populars o socialistes. Si ens hem de refiar d’això, podríem considerar que tots els magistrats progressistes donarien suport a l’estatut i que el vot de qualitat de la presidència desestimaria el recurs presentat pel PP. Ara bé si el TC fa ús de la suposada independència del poder judicial (gran fal·làcia de la nostra societat, de fet 10 dels 12 magistrats els escull el govern i les corts), això podria deparar-nos alguna sorpresa en el moment de la sentència, sobretot tractant-se duna votació que serà molt ajustada.

Al contrari del que podria semblar lògic no pateixo massa per aquest moment. De fet espero que el TC tombi l’estatut, seria el millor que li podria passar a Catalunya. M’explicaré abans de què em titlleu de boig. Els catalans hem estat històricament una de les societats més reivindicatives i lluitadores del món, i aquest sentiment s’està perdent. Potser l’únic que ens faria despertar de la nostra letargia reivindicativa seria un cop tan dur com el que ens traguessin l’Estatut, que de fet de massa no està servint quan a Madrid no tenen cap problema d’incomplir una llei orgànica així com qui no vol la cosa.

Aquest últims 30 anys de democràcia al nostre país hem viscut del peixet que ens han donat a la capital: pactes poc útils, falses promeses (apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento catalàn) etc. Potser ja ve essent hora de què ensenyin les cartes. Tombant l’Estatut deixaran clar el què sembla que volen: a Catalunya, com menys millor. A veure si d’una vegada per totes ens donem compte de què ens fan el joc i passem a l’acció, reactivant una societat civil que sembla dormida en el seu estat del benestar, benestar que a sobre ara sembla que trontolla.

Víctor Niubó García

Genètica de la "maragallada"

2009-02-05T22:37:00.007+01:00

Realment, cada cop més crec en un factor genètic que afecta al comportament. Si no havíem tingut prou amb les “maragallades” de l’expresident de la generalitat Pasqual Maragall (al qual presento tots els meus respectes des d’aquí) ara tenim un segon capítol. Em refereixo lògicament al Conseller d’Educació Ernest Maragall. El senyor Maragall, suposo que en un desesperat intent d’emular al seu germà en l’estrambòtic de les seves propostes, ha presentat una nova proposta de calendari escolar, això sí, es clar, fent-ho al més pur estil Maragall, per sorpresa i sense ni aconseguir tan sols la aprovació dels seus companys de govern (ha de ser molt forta una cosa per a què el senyor Saura digui que no a una proposta del PSC, sobretot si no hi tenim arbres pel mig!).

Però bé analitzem fredament el projecte del senyor Maragall. Aquest diu que l’any que ve les classes començaran el 7 de setembre, no es farà jornada intensiva al juny a l’escola pública i hi haurà una setmana de festa el mes de febrer. I amb això ho pinta com el gran favor als pares. Realment retalla entre dos i quatre dies les vacances d’estiu (recordem que l’11 de setembre és Diada Nacional de Catalunya i és festa), i a canvi engalta una setmana al més de febrer allà al mig com un bolet on els únics que tindran festa són nens i professors. Sobre la jornada intensiva no afecta en res ja que els nens que es queden al menjador segueixen sortint a la tarda. A això l’oposició ha contestat ràpidament amb un clar que coi faran els pares amb els nens aquesta setmana? (fixeu-vos si és difícil fer oposició en aquest país). Doncs bé aquí el senyor Maragall ha replicatdient doncs que els pares demanin festa. Es clar que sí home, con un par com dirien a la metròpoli, canviem el funcionament general del país i Santes Pasqües.

El senyor Ernest Maragall, hauria de tenir en compte que no tothom té avis amb capacitat per fer de cangurs (perquè no poden, perquè estan malalts, perquè ja no estan entre nosaltres o simplement perquè no els hi dona la gana!). No tothom té la possibilitat d’estar amb els seus infants en èpoques de feina, de fet la majoria de la gent no té aquesta opció. Ara això al senyor Conseller sembla importar-l’hi més aviat poc posant aquesta setmana que centra bona part de les lamentacions d’aquest article. Al menys si aquestes setmanes festives les fem durant l’estiu els nens tenen més possibilitats de lleure en casals a l’aire lliure o similars, activitats que al febrer seran prou impossibles. Una de les excuses que se segueix per a reafirmar-se en l’opció del canvi de calendari, és que a Europa sempre s’ha fet així. Sempre s’ha fet així en països amb climes totalment diferents al nostre, si parem una mica d’atenció, a Itàlia, Grècia i Portugal (altres països mediterranis de la UE) segueixen un calendari anàleg al nostre.

Retornant al principi, jo no en sé massa de genètica, ara bé el que està clar que els successos realment són curiosos. Possiblement, Joan Maragall també en deuria fer de les seves farà cent anys. Fins i tot m’atreviria a dir que la primera “maragallada” va ser buidar-li un ull a una vaca d’un cop de roc llençat amb mala traça. Ara bé ambdós predecessors del conseller tenen una cosa que aquest no té, una certa aurèola de genialitat, que els hi ha fet guanyar-se carisma entre la gent. A tot això el que està clar és què els nens en aquesta setmana de febrer no sé molt bé on els posarem. Potser hauríem de demanar les claus de la nova gossera municipal a l’ecosocialista Imma Mayol, amb el què ha costat, jo no menysprearia l’espai com a lloc d’acollida dels nostres infants.

Víctor Niubó García

Presentació de l'articulista Altaïr Ciurans:

2009-02-04T23:55:00.005+01:00

Crec que la millor manera d' iniciar algun projecte és presentant-ne els seus creadors. Vet a aquí la meva presentació tal com han fet els meus altres companys.

El meu nom complet és Altaïr Ciurans Galdeano, vaig néixer el 19 de desembre de l’any 1991 a la ciutat de Barcelona. Fill de pare català i mare basca he crescut entre dues cultures diferents. Em considero nacionalista, defensor de la meva cultura, del meu poble i de la meva ascendència, catalana i basca. M’interessa la política perquè hi crec, perquè crec en la democràcia i perquè sé que és possible millorar-la. Pel que fa a l’economia sóc un liberal convençut. En l’àmbit de la religió no sóc creient, i he de reconèixer que em costa entendre la gent que sí ho és.

Escrivint en aquest blog pretenc mostrar la meva visió de l’actualitat, i dic la meva visió perquè per molt objectiu que s’intenti ser, és gairebé impossible arribar-ne a la totalitat. Deixeu-me mostrar-vos els meus raonaments, mentre vosaltres em mostreu els vostres, perquè aquí, en aquest blog, l’opinió de “tothom” és important.

Us animo a participar en política, economia i cultura, doncs són temes dels quals hom es queixa però que no intenta canviar. En aquest sentit m’agradaria citar una frase cèlebre del president dels Estats Units d’Amèrica, J. F. Kennedy: “Ask not what your country can do for you; ask what you can do for your country” – que en català vol dir: “No et preguntis que pot fer el teu país per tu; preguntat que pots fer tu pel teu país”.

Així doncs, inspirats per un dels millors presidents que contempla la història del poble americà, impliquem-nos en la política, fem-nos sentir, perquè si estem en silenci ningú ens sentirà mai, ningú atendrà a les nostres necessitats, i aleshores, estarem desemparats.

Yours sincerely;

Altaïr Ciurans.

Presentació de l'articulista Víctor Niubó:

2009-02-04T20:58:00.009+01:00

Dins del marc del nostre nou espai virtual que estem creant, m’agradaria realitzar una petita presentació de la meva persona, com així crec que ho faran els meus companys també.

Vaig néixer a Barcelona fa disset anys, fill d’un pare amb arrels a Sitges i de mare amb ascendència gallega. Crec en el nacionalisme com a part del ésser humà, i per això sóc un catalanista convençut. Em considero demòcrata fins a la medul·la i defensor del sistema lliberal en l’economia. El l’àmbit de la religió no sóc creient, ara bé no tinc cap problema en que la gent del meu voltant cregui en el què consideri.

Des d’aquest bloc, si vostès m’ho permeten, m’agradaria mostrar una línia d’opinió el més fidel a la realitat possible i conseqüent amb els meus pensaments, com així m’agradaria escoltar l’opinió del món que ens envolta, sense cap tipus de tabú. Per tant, no tingueu por i mostreu la vostra opinió, demostreu que els joves de la nostra generació som actius i conseqüents amb el món que ens envolta.

Atentament,
Víctor Niubó García